Vergonya

Una ende­vi­na­lla, per començar l'any. ¿De qui és el text que trans­cric?

“Quin tur­ment sen­tir-me aver­go­nyit de la meva Pàtria. Qui­nes mans indi­fe­rents i inep­tes han gover­nat la seva vida foras­se­nya­da­ment o per interès. Amb qui­nes fiso­no­mies arro­gants, pèrfi­des i des­en­cai­xa­des es pre­sen­ten al món. En quina ruïna i misèria ha hagut de viure el nos­tre poble, que no té for­ces per des­em­pa­lle­gar-se'n. És un sen­ti­ment d'humi­li­ació que no et treus mai de sobre...” No vull pro­vo­car l'enjòlit. El text no és de cap comen­ta­rista sobre la situ­ació del nos­tre país ni el nou Memo­rial de Greu­ges dels indig­nats per les bar­ba­ri­tats come­ses pels nos­tres gover­nants, ara i avui. I sí que el text apa­reix en un lli­bre que acabo de rebre, d'aquesta nota­ble edi­to­rial lúcida que es diu Labreu Edi­ci­ons. Autor: Alek­san­der Sol­je­nit­sin. Títol: Ver­go­nya, traduït per Fran­cesc Per­ma­nyer Netto. Con­fesso que mai no he estat un fan del Nobel rus, que trobo massa espi­ri­tu­a­lista i amb massa volun­tat de sermó, doble ves­sant dels tri­le­ros ben ensi­nis­trats que sem­pre ens enga­nyen. Tot amb tot, aquest és un lli­bret que qua­li­fi­ca­ria de joia indis­pen­sa­ble per als lec­tors malalts de lec­tura.

¿Què puc fer, ara que neix l'any que ens recor­darà tot­hora els estralls de la Guerra Gran i de la resta de guer­res que ens han alli­be­rat dels pos­si­bles pen­sa­ments d'arcàdies o d'un edèn para­disíac, per sem­pre més? En català sabem que uto­pia, un mot que sem­bla grec però que també és de pares des­co­ne­guts, vol dir enlloc. A hores d'ara, a més, els gover­nants –com ens recor­da­ven a Madrid Roca Junyent i Her­rero de Miñón– no gover­nen. I pas­sen la culpa de tot ple­gat a la crisi, a dog­mes anacrònics (com allò de la indi­so­lu­ble uni­dad de España) o a una Cons­ti­tució que diuen que no es pot modi­fi­car perquè, anal­fa­bets com són, no la deuen haver lle­git mai, ja que igno­ren els arti­cles 166 a 169 d'un text que cre­uen “sagrat”.

Si volem fer net, que abdi­quin monar­ques de fireta, minis­tres super­nu­me­ra­ris d'una obra no sé si divina i que ens alli­be­rin de la ver­go­nya d'ali­men­tar-los. ¿S'ho merei­xen? ¿S'ho han gua­nyat?