Opinió

Més transparència

Quan regna l'opacitat,
es crea un clima de suspicàcia i de por, de permanent desconfiança, que solament porta
al tribalisme

El clam a favor de la transparència és unànime. Els ciutadans reclamem transparència en la gestió i l'administració dels diners públics. També l'exigim a les entitats financeres, als partits polítics, a les institucions religioses i a les organitzacions no governamentals. La transparència és un indicador de qualitat ètica, una expressió de bon funcionament de la societat, de tal manera que, com més transparència hi hagi en el cos social, més creïbles són les seves institucions i, consegüentment, més vinculació i cohesió es produeix en el seu si. Quan regna l'opacitat, es crea un clima de suspicàcia i de por, de permanent desconfiança, que solament porta al tribalisme o, pitjor encara, al darwinisme social. Les dobles comptabilitats són una manifesta expressió d'opacitat que, quan es produeixen en el si d'una organització, sigui un partit polític, una ONG o bé una comunitat religiosa, generen suspicàcia i pèrdua de credibilitat.

La transparència és una exigència de l'ètica pública, un imperatiu que cada cop es reclama més. Els mitjans de comunicació també hi han contribuït en la mesura que han donat a conèixer males pràctiques i jocs bruts en el si de les organitzacions, dels partits i dels sindicats, però també els mateixos mitjans, per a ser creïbles, han de ser transparents i donar notícia de com es financen, quins grups d'interès serveixen i quins ideals i objectius persegueixen. El ciutadà té dret a tenir la màxima informació de la perspectiva d'un mitjà de comunicació; ha de poder copsar la lògica que el condueix i alliberar-se del fals i tronat tòpic de la imparcialitat. Exigim que els polítics electes que ens representen en les institucions democràtiques explicitin les seves propietats i els ingressos que perceben, però molt sovint desconeixem quines vinculacions tenen i les associacions a les quals pertanyen. És evident que cal respectar tothora la llibertat d'associació, un dels principals béns de les societats democràtiques i obertes, però el ciutadà té dret a conèixer les vinculacions del polític electe, quins grups d'interès beneficia i quines prioritats té.

El problema rau a precisar els límits d'aquesta transparència. ¿Què hem de conèixer dels representants polítics? ¿Què els podem exigir saber? ¿Què forma part de la seva privadesa i no podem envair? La privadesa, però, no pot convertir-se en un pretext per practicar l'opacitat i encara menys no es pot transformar en un receptacle tancat de males pràctiques.

Exigim transparència als mitjans de comunicació, als polítics, a les empreses i als bancs, però també a la indústria. Hem de saber com s'han fet els productes que consumim, hem de conèixer en quines condicions s'han elaborat, si s'han respectat o no els drets dels treballadors, si s'ha respectat o no l'ecosistema, si s'han transportat o no de manera sostenible. Necessitem molta més informació de l'objecte de consum per a poder exercir el consum responsable, però per això cal més transparència i l'hem d'exigir al teixit productiu.

La recerca de la transparència no es resol únicament amb més lleis i més normatives; tampoc amb més comissions i més inspeccions. Tot això és necessari, però cal un canvi de mentalitat profund, una nova manera de fer, una transformació de les actituds, tant del ciutadà del carrer com del representant polític, dels agents econòmics i socials.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.