Més transparència

En els darrers anys s’ha escrit abundantment sobre la noció de transparència. No hi ha dubte que la transparència és un valor emergent en les societats democràtiques, juntament amb l’ecosensibilitat, el consum conscient, la solidaritat ciutadana i l’emprenedoria. Alguns d’aquests valors han emergit amb especial força com a conseqüència de la crisi, mentre que d’altres han anat fermentant lentament.

Els ciutadans la reclamen a les institucions públiques, als mitjans de comunicació social, també a les organitzacions privades, exigeixen lleis per garantir el seu exercici, esperen saber què és el que es cou dins de les administracions públiques, com s’inverteixen els diners que tots hi posem, com es prenen decisions darrere les cortines del poder. Hi ha un anhel de transparència. Si hem de qualificar aquest desig col·lectiu, només es pot qualificar de positiu, però no ens equivoquem, no neix per casualitat, ni per generació espontània. És un valor que neix per reacció, com a resposta a un període fosc d’opacitat i d’ignorància. Ens adonem que molts suposats homes honestos han gestionat perversament els diners públics, s’han lucrat descaradament, s’han aprofitat dels seus llocs de poder per beneficiar-se a si mateixos, els seus familiars i els seus amics. N’estem, simplement, tips, més encara, farts, i ara, els ciutadans, en prendre consciència de tant joc brut amagat darrere les bambolines del teatre polític, econòmic i financer, exigim transparència.

La transparència s’oposa a opacitat. Es refereix a un tipus de material que deixa passar la llum, que permet veure el que hi ha a l’altra banda. Ho diem del vidre d’una finestra quan està molt neta. Des de dins, es veu perfectament el que hi ha al defora i, a la inversa, de fora estant, es veu nítidament el que hi ha al dedins. L’opacitat, en canvi, no permet veure més enllà, amaga el que hi ha al dedins. Tot és foscor i, per tant, ignorància. La transparència ens permet, literalment, transcendir, anar més enllà del vidre, creuar un límit, passar una frontera, mentre que l’opacitat no obre camp de visió, no permet entreveure mínimament res del que hi ha més enllà. Quan les parets de les institucions són opaques, no sabem els processos que tenen lloc en el seu interior i, consegüentment, és més fàcil que mai sucumbir a la corrupció, a les males pràctiques, als tripijocs i als enganys. Quan les institucions, en canvi, tenen les parets transparents, de vidre, tot està exposat, cada moviment, cada decisió, cada subvenció, cada sou i, per tant, és més difícil incórrer en males pràctiques.

La crisi de confiança que pateixen les societats occidentals està íntimament enllaçada a l’emergència del valor de la transparència. L’opacitat ha amagat infinites formes de corrupció que, quan han sortit a la llum pública per alguna escletxa, han generat indignació col·lectiva, pèrdua de credibilitat i, finalment, ràbia i fàstic. Aquest camp de conreu ha fet créixer exponencialment el valor de la transparència, perquè, generalment, anhelem el que no posseïm. Venim d’un món opac i hem vist a on ha conduït l’opacitat. La persona honesta no tem la transparència, perquè no té res a amagar, perquè en ella hi ha una simetria entre l’ésser i l’aparença, entre el que fa i el que diu, entre el que pensa i el que és. No s’ha d’amagar per fer feines brutes, no ha de passar una cortina de vellut per fer la seva activitat quotidiana. La podria fer, sense passar vergonya, davant dels seus fills. El problema el té el ciutadà deshonest, el qui actua amb males arts, el murri que intenta esmunyir-se de la llei i fer-se el viu.

Els qui som clarament partidaris d’una cultura global de la transparència, perquè creiem que és l’única manera de fer créixer qualitativament les persones, les relacions, les democràcies i la credibilitat de les institucions públiques i privades, també hem de ser capaços de donar resposta a aquest munt d’interrogants que suscita l’emergència d’aquest valor en el cos social. En aixecar el vel i copsar com són les coses en si mateixes, ens adonem del caos de les persones, del caos de les famílies, del caos de les organitzacions públiques i privades, de la complexitat dels processos interns i la seva extraordinària fragilitat, però tot aquest coneixement, lluny d’esporuguir-nos, és la vertadera font de la nostra emancipació.