El conte de les festes

Hi havia una vegada un home tan vell que havia obli­dat fins i tot quan feia que no havia vist la forma dels núvols, el per­fil dels arbres i les ona­des dibui­xa­des als mar­bres. Creia absur­da­ment que el món per ell ja no tenia secrets. Havia assis­tit a cerimònies reli­gi­o­ses de tot tipus, de poli­teis­tes i mono­teis­tes, d'antro­pomòrfi­ques a les més abs­trac­tes, de con­so­la­do­res a puni­ti­ves. No hi havia mar que no hagués sol­cat, cova on no hagués bai­xat ni mun­ta­nya que no hagués ascen­dit. Els colors se li bar­re­ja­ven com ho feien les dis­tin­tes races, tant prop de casa seva, i se li con­fo­nien. De fet, els mati­sos mai havien estat el seu fort. La falsa ado­ració que li havien dis­pen­sat totes les tri­bus i pobles dife­rents al llarg de la seva vida havia estat molt més interes­sant i pla­ent que la per­so­na­li­tat, feso­mia o situ­ació dels ado­ra­dors. Va pen­sar tant i tant amb el con­trast que va per­dre de vista la bellesa de l'har­mo­nia. Es va auto­a­no­me­nar sacer­dot, mes­tre, admi­nis­tra­dor, defen­sor, acu­sa­dor, cruel, benèvol, cínic, il·lusi­o­nat, dèspota i des­truc­tor, i no pas necessària­ment per aquest ordre. No hi havia pecat que no hagués prac­ti­cat ni vir­tut que no li fos atribuïble. Havia acon­se­guit fer un retrat del món tan deta­llat, que més que res per man­dra va acon­se­guir arros­se­gar mul­ti­tud de segui­dors indo­lents i ben dis­po­sats. Ell, havia estat l'inven­tor del poder, de la mani­pu­lació de la trans­cendència, de la fe, de la pau i de la guerra, del virus assassí que va matar la innocència. El seu insen­sat afany de voler per­viure més enllà del buit el va dur a mul­ti­pli­car-se, a dei­xar des­cendència, a impli­car-se en el temps i a sobre­viure. Tot, però, va i torna, i els més vells des­cen­dents dels més vells reque­te­nose quants nets de l'home vell del prin­cipi del conte, també van des­a­pa­rei­xent. De fet, es van auto­des­truint. Nosal­tres, ara, orfes de mes­tres, de cer­te­ses, de sacer­dots i de fe, farem una passa enda­vant per asso­lir noves rique­ses. Apren­drem de nou a entre­veure tex­tu­res, colors i for­mes en els núvols, pai­sat­ges, per­fils i mons­tres en els fullat­ges dels arbres i a cons­ta­tar que en la natura no hi ha línies rec­tes per­fec­tes quan res­se­guim els colors de les aigües en una peça de mar­bre. Apren­drem a ocu­par el lloc que ens per­toca i caldrà nete­jar-nos de paràsits. Quan ens hi posem?