El conte de les festes

Hi havia una vegada un home tan vell que havia oblidat fins i tot quan feia que no havia vist la forma dels núvols, el perfil dels arbres i les onades dibuixades als marbres. Creia absurdament que el món per ell ja no tenia secrets. Havia assistit a cerimònies religioses de tot tipus, de politeistes i monoteistes, d'antropomòrfiques a les més abstractes, de consoladores a punitives. No hi havia mar que no hagués solcat, cova on no hagués baixat ni muntanya que no hagués ascendit. Els colors se li barrejaven com ho feien les distintes races, tant prop de casa seva, i se li confonien. De fet, els matisos mai havien estat el seu fort. La falsa adoració que li havien dispensat totes les tribus i pobles diferents al llarg de la seva vida havia estat molt més interessant i plaent que la personalitat, fesomia o situació dels adoradors. Va pensar tant i tant amb el contrast que va perdre de vista la bellesa de l'harmonia. Es va autoanomenar sacerdot, mestre, administrador, defensor, acusador, cruel, benèvol, cínic, il·lusionat, dèspota i destructor, i no pas necessàriament per aquest ordre. No hi havia pecat que no hagués practicat ni virtut que no li fos atribuïble. Havia aconseguit fer un retrat del món tan detallat, que més que res per mandra va aconseguir arrossegar multitud de seguidors indolents i ben disposats. Ell, havia estat l'inventor del poder, de la manipulació de la transcendència, de la fe, de la pau i de la guerra, del virus assassí que va matar la innocència. El seu insensat afany de voler perviure més enllà del buit el va dur a multiplicar-se, a deixar descendència, a implicar-se en el temps i a sobreviure. Tot, però, va i torna, i els més vells descendents dels més vells requetenose quants nets de l'home vell del principi del conte, també van desapareixent. De fet, es van autodestruint. Nosaltres, ara, orfes de mestres, de certeses, de sacerdots i de fe, farem una passa endavant per assolir noves riqueses. Aprendrem de nou a entreveure textures, colors i formes en els núvols, paisatges, perfils i monstres en els fullatges dels arbres i a constatar que en la natura no hi ha línies rectes perfectes quan resseguim els colors de les aigües en una peça de marbre. Aprendrem a ocupar el lloc que ens pertoca i caldrà netejar-nos de paràsits. Quan ens hi posem?