Optimistes per decret

El pre­si­dent del govern espa­nyol, Mari­ano Rajoy, té un guió: 2012, l'any de l'ajus­ta­ment; 2013, el de les refor­mes, i 2014, el de la recu­pe­ració; es va estal­viar de dir-ho, però la lògica seqüencial porta a un 2015 que hau­ria de ser el de la seva ree­lecció. És un relat poca­ver­go­nya i d'un cinisme obscè, perquè el va decla­mar enca­bat de con­ge­lar el salari mínim i a poques hores que apu­ges­sin l'aigua i la llum i, en gene­ral, totes les taxes i impos­tos dels ser­veis públics, pri­vats i con­ce­dits molt per sobre de la inflació, men­tre que les pen­si­ons no hi arri­ben perquè les han desin­de­xa­des. No és l'únic diri­gent que ens augura un bon 2014. El con­se­ller d'Empresa i Ocu­pació, Felip Puig, fa set­ma­nes que va decre­tant la fi de la crisi, tot i que té la deli­ca­desa de reconèixer que els ciu­ta­dans encara tri­ga­ran a notar-ho.

Tot ple­gat, sem­bla res­pon­dre a una con­signa segons la qual s'havia de can­viar el dis­curs pes­si­mista i esbom­bar qual­se­vol signe de recu­pe­ració, per poc sig­ni­fi­ca­tiu que fos, perquè l'eco­no­mia és sen­si­ble als estats d'ànim col·lec­tius i perquè el pri­mer pas per sor­tir-nos-en era fer recu­pe­rar la con­fiança als ciu­ta­dans, que aban­do­nes­sin el pes­si­misme i es con­ven­ces­sin que no estan tan mala­ment com es pen­sen. Així, d'un temps ençà, s'han mul­ti­pli­cat les decla­ra­ci­ons de polítics i empre­sa­ris en aquest sen­tit i s'han mag­ni­fi­cat aquells índexs que poden fer can­viar la sen­sació de crisi i fer-nos creure que veiem llum al final del túnel. Un exem­ple d'això és el pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona, Miquel Valls, que aquesta set­mana ha afir­mat que la recu­pe­ració es pot con­so­li­dar aquest 2014 amb l'argu­ment que la inversió estran­gera ha cres­cut un 69 per cent després de dos anys de cai­gu­des, que les expor­ta­ci­ons man­te­nen el seu crei­xe­ment, que el 2013 es tan­carà amb una xifra rècord de turis­tes i etcètera. La nota més hila­rant la vaig tro­bar fa uns dies a La Van­guar­dia, que publi­cava que el pes­si­misme dels ciu­ta­dans havia cai­gut un 12 per cent! Dic que era hila­rant perquè resul­tava que el des­cens era d'un 94 per cent a un 82 per cent; és a dir, que de millora n'hi havia, però la per­cepció es man­te­nia extre­ma­da­ment greu. Ara: ja es comprèn que la vigília de les fes­tes més con­su­mis­tes de l'any bé calia donar un cop de mà al comerç.

Pot­ser sí que l'eco­no­mia ha tocat fons i ini­cia la recu­pe­ració, i deu ser cert que les ven­des crei­xen després d'anys de recu­lada, diuen que un 2 per cent. Tan­ma­teix, no es pot igno­rar que venim de molt avall i que en sor­tir aquests dies a com­prar, perquè bé que s'ha de donar de men­jar als con­vi­dats i bé que s'han de fer pas­sar els Reis, t'ado­nes de com les boti­gues han avançat les rebai­xes i que fan tota mena de des­comp­tes i pro­mo­ci­ons per treure's de sobre el gènere, i que a deter­mi­na­des boti­gues els únics cli­ents que hi entren són o bé rus­sos o bé asiàtics, majo­ritària­ment.

I és que la rea­li­tat és la que és i queda ben reflec­tida en uns altres índexs, com ara el de l'atur, i en el nom­bre d'estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris que dei­xen de pagar les matrícules, d'empre­ses que tan­quen, de joves i no tan joves que se'n van a l'estran­ger a bus­car feina, d'usu­a­ris dels men­ja­dors soci­als… Ben­vin­guts els índexs que can­vien la tendència a posi­tiu. Però és ofen­siu con­fon­dre'ls amb la rea­li­tat de la vida quo­ti­di­ana de la majo­ria de la població, d'una classe mit­jana cada vegada més pobra i sense cap raó objec­tiva que li jus­ti­fi­qui creure que la seva situ­ació millo­rarà ni a curt ni a mitjà ter­mini.