Formigues

Mol­tes hores d'aquests dies nada­lencs les he pas­sat a prop d'un foc a terra, això que la presència urbana ens ha acos­tu­mat a dir-ne llar de foc, ubi­cat en una cuina antiga, de les que en diuen per fer-hi vida. La peça és prou gran per enca­bir amb como­di­tat una tau­leta, el portàtil, lli­bres i un sofà que reposa sota un fines­tral. Els vidres fan un apa­ra­dor moblat d'amet­llers, pins, oli­ve­res i un hor­tet, ara amb dues regues d'esca­ro­les i cols que la fred no deixa créixer; passa un espar­ver, pot­ser el que s'ha crus­pit un parell de galli­nes del veí. El rec­tan­gle sem­bla fet exprés per badar-hi de cara i lle­gir d'esquena. Al foc hi cre­men socs de pi, fusta dolen­tota en con­trast amb l'alzina i l'oli­vera, poc calòrica, sobre­tot els talls que ja tenen l'inte­rior ocu­pat per aques­tes for­mi­gues peti­tes que quan heu tocat el soc se us pas­se­gen per la pell i us pes­si­guen amb una eficàcia inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal al seu volum. Deixo el lli­bre i miro les fla­mes, un espec­ta­cle per l'estil del mar, de la pluja o dels núvols que pas­sen. Sobre un dels troncs que han començat a cre­mar s'hi va con­cen­trant un bon gra­pat de for­mi­gues que l'escal­for fa sor­tir de l'inte­rior; la taca d'insec­tes ja és con­si­de­ra­ble i es mouen traçant un iti­ne­rari erràtic i frenètic, però que no les allu­nya mai del grup, que ja s'ha con­ver­tit en un estol de dot­ze­nes, pot­ser cen­te­nars de for­mi­gues con­cer­ta­des a l'esquena del soc. La tem­pe­ra­tura deu ser insu­por­ta­ble però sor­pre­nent­ment cap no deci­deix aban­do­nar l'espai que s'han auto­de­li­mi­tat, i fa de mal enten­dre que no cami­nin en direcció contrària al foc perquè cap obs­ta­cle visi­ble no ho impe­deix; si ho fes­sin se sal­va­rien de la mort immi­nent. Al revés de les abe­lles, les for­mi­gues no deuen dis­po­sar de cap con­ciu­ta­dana reco­ne­guda que les porti a fugir de les fla­mes per asse­gu­rar la super­vivència, la sal­vació col·lec­tiva en l'espai de la llar allu­nyat de l'escal­for i que les con­dui­ria amb faci­li­tat a l'exte­rior, lliu­res. Però, mese­lles, van morint sense haver pogut aban­do­nar el tronc perquè no ho han fet mai; si ho fes­sin arri­ba­rien a un lloc amb ris­cos, sí, perquè tots en tenen, però seria un espai on podrien refun­dar la col·lec­ti­vi­tat amb unes con­di­ci­ons millors que la del soc que s'anava des­com­po­nent. Se sol par­lar de les for­mi­gues per indus­tri­o­ses, pru­dents, tre­ba­lla­do­res, modes­tes, i així ho fan Cer­van­tes i la popu­lar faula que les con­trasta amb la cigala; aquí no esca­uen aques­tes evo­ca­ci­ons, tot i que el que acabo de veure alguna cosa té de faula per a aquest 2014.