Bon Nadal

20 de desem­bre, dia inter­na­ci­o­nal dels sopars d'empresa. 21 i 22, cap de set­mana. 23 de desem­bre, dilluns. 24 de desem­bre, nit de Nadal, imprac­ti­ca­ble a par­tir del mig­dia. Dia 25, Nadal, fes­tiu. Dia 26, Sant Esteve, fes­tiu. Dia 27, ja és diven­dres. 28 i 29, cap de set­mana. 30 de desem­bre, dilluns. 31 de desem­bre, Cap d'Any, imprac­ti­ca­ble a par­tir del mig­dia. 1 de gener, Any Nou, fes­tiu. 2 de gener, dijous. 3 de gener, ja és diven­dres. 4 i 5 de gener, cap de set­mana. Dilluns 6, Reis, fes­tiu. Au va, home, va! Oi que ja es veu que això no té cap sen­tit? Ah, i avui, la cana­lla, a casa o amb els avis, perquè no han fet prou vacan­ces ni tenen hores a les tar­des i els caps de set­mana per jugar amb el que els hagin dei­xat els Reis. Collo­nut. Ja poden crear tan­tes comis­si­ons per la raci­o­na­lit­zació d'hora­ris i la con­ci­li­ació de la vida fami­liar i labo­ral. Ja pot sor­tir el minis­tre o con­se­ller de torn a dir que, home, pot­ser tants fes­tius no van bé per a la pro­duc­ti­vi­tat, que pot­ser els podríem tras­lla­dar a dilluns. És igual, no cal obrir el debat perquè no ser­veix per a res. Cada any la mateixa comèdia, aquest codi social que regeix el nos­tre com­por­ta­ment com a poder ocult. Poc espe­rit de Nadal? No sé què és, però, en tot cas, gens. Em sem­bla bé fer uns dies de des­cans. Però, cele­brant Nadal –o el sols­tici d'hivern, perquè aquí no creu en Déu ni Déu– i l'arri­bada del nou any, no n'hi ha prou? No. Aquí no. Aquí hem de fer aquesta boge­ria que ens altera els bio­rit­mes, la com­pe­ti­ti­vi­tat i ens obliga a ser feliços. Que dis­para les tru­ca­des al telèfon de l'Espe­rança. Que entris­teix les famílies sepa­ra­des. Que fa gas­tar, a qui pot, el que no tenim, en inu­ti­li­tats. I que impe­deix que es reu­neixi la família Fernández Díaz. Ja sé que hi ha qui fa l'agost i alguns con­trac­tes –tem­po­rals–. Però, si ja hem aca­bat la comèdia, tra­iem ja aquests llums absurds, sis­plau. I, au, bon Nadal.