El permís

Es gra­cia que espera alcan­zar del recto pro­ce­der de V.I., cuya vida guarde Dios muc­hos años.” Aquesta frase, que he escrit de memòria, la sabia tot­hom. Era –pot­ser encara ho és– la fórmula amb què es tan­ca­ven les instàncies, és a dir, les peti­ci­ons adreçades al res­pon­sa­ble d'algun orga­nisme ofi­cial. Més que sol·lici­tuds, eren súpli­ques, mis­sat­ges llançats al vent amb la poca fe de qui juga a la ruleta sabent que no li tocarà mai. La burocràcia fran­quista era arbitrària i poca-solta, es delec­tava a remar­car la sub­missió dels ciu­ta­dans al caprici del fun­ci­o­nari. En rea­li­tat les instàncies eren actes de vas­sa­llatge i la firma era una clau­di­cació en tota regla. Que la “gràcia” es con­cedís tenia tant de mira­cle com una gràcia dema­nada al cel.

Dema­nar, supli­car, implo­rar als peus de qui té la capa­ci­tat d'ator­gar o dene­gar. Aquesta és la Cata­lu­nya que vol Espa­nya, obli­gada a enviar instàncies perquè el “recto pro­ce­der” de Mari­ano Rajoy o el manaia de torn es digni a con­ce­dir des de les altu­res engru­nes de poder, almoi­nes i també uns drets que són dels cata­lans. “Pídamelo por escrito”, diuen a cada pas, i a més a més volen que se segueixi el “con­ducto regla­men­ta­rio”, que a la mili era la via ofi­cial per fer arri­bar les quei­xes als supe­ri­ors. Natu­ral­ment, no arri­ba­ven mai. Espa­nya s'ofega i ens ofega amb uns cir­cuits polítics nou­cen­tis­tes que són burocràcia este­ri­lit­za­dora.

El bucle de dema­nar permís i dene­gar-lo és tan humi­li­ant com la sig­na­tura estam­pada al peu d'aque­lles instàncies que ana­ven direc­ta­ment a les escom­bra­ries si no duien les pòlis­ses cor­rec­tes. Eren uns segells ofi­ci­als que s'havien de com­prar als estancs i cons­tituïen un peatge obli­ga­tori per adreçar-se a l'admi­nis­tració. Ah, les pòlis­ses! Mai no n'hi havia prou o no eren les que toca­ven. Exac­ta­ment el mateix que ara. No ens poden con­ce­dir la gràcia perquè sem­pre sem­pre sem­pre ens fal­ten pòlis­ses.