Diàleg de sords

El procés de recuperació de la sobirania de Catalunya avança ja pel 2014 segons el full de ruta impulsat pels ciutadans, al carrer i a les urnes, i articulat per les forces polítiques, de govern i oposició, mentre a banda i banda del camí continuen sorgint veus que demanen diàleg entre les parts. El diàleg deu ser un paraigües màgic, perquè a sota hi caben els immobilistes caigui qui caigui, els que malden per evitar el famós xoc de trens i els seus danys col·laterals i els que volen canviar alguna cosa perquè no canviï res d'essencial.

Parlar de diàleg queda molt bé, és signe de civilitat i tolerància, és molt políticament correcte i a més a més és molt fàcil. Però en el precís instant en què desgranem el qui, el què i el com d'aquest diàleg, desapareix la màgia i es fonen les bones intencions. Perquè Espanya no accepta parlar de tu a tu amb Catalunya, perquè Espanya no reconeix la nació catalana ni la seva sobirania per autogovernar-se i perquè la democràcia espanyola és tan poc legítima que no admet que el poble català pugui votar per decidir el seu futur.

Ser membre del Gobierno de España deu convertir el ministre García-Margallo (Afers Estrangers) en un dels més insignes apòstols del diàleg. “Els problemes se solucionen parlant”, diu el senyor ministre, però tot seguit (im)posa les seves condicions al diàleg.

Una consulta a Catalunya “és impossible” –per tant, ni parlar-ne– i ja se sap que “demanar l'impossible és perillós” –per tant, compte amb el que dieu–; “un món d'estats nans (com Noruega, Suècia, Dinamarca, Holanda...?) estaria dominat per les multinacionals” –per tant, tampoc convé parlar-ne–; i Catalunya, que “no té dèficit fiscal” (perdó?), “no podria pagar un deute de 50.000 milions” (25% del PIB català; Espanya deu el 90% del PIB); per tant, no cal que en parlem més.