Candidatura unitària
En política mai plou al gust de tothom, però hi ha moments en què és important prioritzar la unitat i el consens malgrat que això comporti temporalment algunes contradiccions programàtiques. Bé a tomb arran de la proposta que el mes de juliol passat feia el Manifest Junts a Europa. Unitat Catalanista al Parlament Europeu-Catalunya nou estat d'Europa impulsat per la Nova Esquerra Catalana on s'assenyalava que en uns moments en què les “ciutadanes i els ciutadans de Catalunya ens trobem en una de les cruïlles més importants de la nostra història contemporània... és l'hora de la unitat [perquè] ara és prioritari aconseguir un estat que ens ajudi a superar la crisi, que permeti continuar millorant el model propi de cohesió social desenvolupat durant dècades i desplegar les potencialitats dels sectors econòmics productius, de l'educació, de la ciència, de la cultura i de la llengua catalanes”. La conclusió era evident: “La presentació d'una candidatura unitària catalanista a les eleccions al Parlament Europeu a celebrar el maig de 2014.”
Per molts ciutadans resulta força incomprensible que en l'actual situació política els partits partidaris de la consulta siguin incapaços d'arribar a un acord per presentar una única llista electoral a les eleccions europees. No val l'excusa de les diferències en els programes electorals, perquè després de les eleccions cada eurodiputat podria adscriure's al grup parlamentari europeu que cregués més pròxim a la seva ideologia. Tampoc és excusa la tria dels candidats. Tan sols cal que cada grup presenti candidats –independents o de partit– que obtinguin el vistiplau de, com a mínim, altres dos grups.
Els avantatges d'una candidatura unitària en aquests moments ja els vaig explicitar en aquestes mateixes pàgines el passat 25 de juliol (“Junts a Europa”): visualitzaria Catalunya en el marc de la UE, permetria obtenir una més gran representació, perquè són eleccions de districte únic, l'Estat espanyol, la qual cosa penalitza les candidatures o coalicions minoritàries i perquè una candidatura d'ampli consens resultaria prou engrescadora per millorar els índexs de participació que en les dues darreres eleccions europees (2004 i 2009) no superaren el 40%. A hores d'ara, l'acord només sembla possible, que no tancat, entre CiU i ERC. Entenc les precaucions d'ICV-UiA i de la CUP en participar en una candidatura amb grups amb els quals no comparteixen ni polítiques socials ni econòmiques, però res els impedeix defensar a Europa els seus postulats un cop visualitzada la unitat catalana en favor del dret a decidir. Però, com concloïa en el mencionat article, “el camí a l'infern està empedrat de bones intencions i probablement l'autisme polític i els interessos partidistes no casen bé amb una candidatura europea que aplegués tot el catalanisme polític”.
Encara més difícil d'entendre és la posició del PSC, que afirma estar a favor d'una consulta consensuada amb el govern espanyol, però que avui mateix votarà en contra de demanar al Parlament espanyol que autoritzi la consulta per la via de l'article 150.2 de la Constitució espanyola, que estableix que “l'Estat podrà transferir o delegar a les Comunitats Autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació”. Lamentablement, la posició de la direcció socialista pot suposar a partir de la votació d'avui el darrer acte en el procés de liquidació del PSC que coneix una irrefrenable caiguda electoral des de 1999, quan assolí el màxim de 52 diputats al Parlament: el 2003, 42; el 2006, 37; el 2010, 28, i el 2012, 20.
