PSOE vs. PSC

El ver­sus llatí volia dir més aviat cap a, diuen els que en saben. Encara en català n'hi ha que fan ser­vir les for­mes, de solc vell, vers i envers. Que el PSOE va cap al PSC, que n'està pre­nent pos­sessió ara de manera defi­ni­tiva, sem­bla més que evi­dent. Que això vol dir, també, que hi està en con­tra resulta indis­cu­ti­ble. Aquests dies se n'ha tor­nat a par­lar, i molt, de Josep Pallach –la gran espe­rança per­duda del soci­a­lisme català, afir­men els cre­ients de la ucro­nia–, de Joan Reventós i fins i tot de Rai­mon Obi­ols. També del congrés de Sit­ges. Perquè tot això, amb l'opció que ha pres la direcció del PSC en el procés sobi­ra­nista que ha emprès Cata­lu­nya, ha que­dat en evidència.

Hi ha hagut un pacte d'Estat entre el PSOE i el PP que té com a objec­tiu blo­que­jar aquest procés. N'hi ha hagut, com a con­seqüència, un altre entre el PSOE i el PSC per posar fi a la dis­crepància par­la­mentària –que s'havia con­cre­tat en dues oca­si­ons al Congrés– i que ha demos­trat l'hege­mo­nia abso­luta del par­tit que lidera Alfredo Pérez Rubal­caba. Què hi ha cedit el PSC? Tot. La lli­ber­tat de cri­teri i d'acció sense pre­ce­dents que Pere Navarro sem­blava haver acon­se­guit. Què hi ha cedit el PSOE? Res. Absur­des decla­ra­ci­ons d'inten­ci­ons sobre un fede­ra­lisme impro­ba­ble i una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal impos­si­ble sense el con­curs del PP. Fede­ra­lisme i reforma vagues, ino­fen­sius, perquè no es con­cre­ten i, per tant, no fan mal a ningú. Ni tan sols als sem­pre alte­rats barons ter­ri­to­ri­als soci­a­lis­tes, que van subs­criure la decla­ració de Gra­nada com si omplis­sin el cer­ti­fi­cat de vacu­nació del gos.

L'opció de Pere Navarro i de la direcció del PSC cer­ti­fica la ren­dició davant el PSOE, després d'haver rebut un seriós toc d'atenció: una altra votació dife­ren­ci­ada al Congrés s'hau­ria con­si­de­rat una decla­ració de guerra i de segre­gació. Els diri­gents que inte­gren el nucli dur soci­a­lista català –mando en plaza a l'àrea metro­po­li­tana– han arri­bat a la con­clusió que no poden gua­nyar una guerra con­tra el PSOE i Ciu­ta­dans –o tots dos ple­gats– en un ter­ri­tori que con­si­de­ren feu i que inter­pre­ten amb els vells cànons de la dua­li­tat cata­lana: una terra d'immi­gració on la gent viu i sent com a Bur­gos o Alme­ria. El pacte de Navarro –trista cor­retja de trans­missió d'aquesta sim­pli­fi­cació de mirada– i Rubal­caba ha estat cessió i ren­dició. Però aquesta dimissió vol dir també el sacri­fici de la història, del patri­moni i del ter­ri­tori. La renúncia a l'herència de Pallach i Reventós –per molt que siguin tan dife­rents–, de l'ale­gre hete­rodòxia de Pas­qual Mara­gall –el gran traïdor per a l'esquerra idi­ota de Sant Ger­vasi–, dels equi­li­bris tram­po­sos però intel·ligents de Joa­quim Nadal, de la cons­pi­ració sàvia i per­ma­nent de Rai­mon Obi­ols, del fibló agudíssim de Mont­ser­rat Tura... I també de la presència, incòmoda però com­ple­mentària, com­pe­tent, ale­gre o eficaç, d'Àngel Ros, Joan Ignasi Helena, Núria Ven­tura, Laia Bonet, Rocio Martínez Sam­pere i Marina Geli. I d'Osona, la Gar­rotxa, les Ter­res de l'Ebre...

Aquesta set­mana els òrgans de direcció del PSC deci­di­ran les mesu­res que han de per­dre con­tra Marina Geli, Joan Ignasi Helena i Núria Ven­tura. Els més agres en dema­nen l'expulsió. Des de fora els sec­tors auto­con­si­de­rats “d'esquer­res” –ai!– més pròxims a Ciu­ta­dans cele­bren la jugada. Final­ment el PSC és la Fede­ració Soci­a­lista Cata­lana del PSOE. Diven­dres un cen­te­nar de mili­tants i sim­pa­tit­zants del PSC van subs­criure un mani­fest que acaba dient: “Invi­tem tots els que es reco­ne­guin en la nos­tra posició que no defa­llei­xin, que se sumin a aquesta crida soci­a­lista en favor del referèndum. I que es dis­po­sin també a tre­ba­llar, a mitjà ter­mini, pel redreçament de l'espai soci­a­lista, per la cons­trucció d'una alter­na­tiva cata­lana d'esquer­res, capaç de donar la res­posta deguda a l'actual invo­lució democràtica, econòmica i social, i de posar Cata­lu­nya a l'avant­guarda de la lluita per la lli­ber­tat, la justícia i el progrés.” L'única gran ànima del PSC. Ara només cal saber si aquest PSC, el PSC, té lloc i sen­tit en el dilema actual que ha de resol­dre Cata­lu­nya.