Decisions per competir
De l'evolució de les darreres xifres macroeconòmiques, bastants analistes interpreten que el pitjor de la crisi pot haver passat, i crec que tenen raó. És molt probable que en 2014 l'economia espanyola no continuï caient i, fins i tot, que experimenti un lleuger creixement. Asseguraria que caminem sobre terra ferma. D'aquesta visió, alguns –els interessats, òbviament– han volgut fer segones lectures, en el sentit que les dades avalarien la política econòmica del govern i que, a partir d'ara, la recuperació serà ràpida. I haig de dir que crec que ni una cosa ni l'altra.
Des del meu punt de vista hi ha dues raons que expliquen la darrera evolució. La primera és que es comencen a notar agregadament els importantíssims esforços que una part significativa del teixit empresarial ha concretat per millorar la seva competitivitat. Val a dir que aquests esforços s'han fet amb molts sacrificis i pocs ajuts dels governs, que ni tan sols han estat capaços de fer coses que no costaven diners. La segona raó és que s'ha aconseguit rebaixar molt la prima de risc gràcies, com diuen persones expertes, a les decisions de Banc Central Europeu i en absolut per les accions del govern central, que a més, ha centrifugat les retallades imposant-les a les autonomies que han suportat la major part de l'ajust.
En aquest moment crec important destacar les enormes diferències entre mesures per millorar la competitivitat i per fer retallades; ambdues requereixen esforços, però les primeres preparen per afrontar el futur amb èxit mentre que les segones, o s'interpreten com eficiència i austeritat o, més que probablement, deixen incapacitat per afrontar-lo.
Són precisament aquestes diferències les que penso que marcaran l'esdevenidor proper. Tinc clar que les empreses continuaran millorant la seva competitivitat, que unes altres de noves s'afegiran a aquest procés i que tot això seguirà tenint un impacte positiu en la nostra economia. Tinc molt menys clar que el conjunt del país estigui en la mateixa posició. Els països també han de competir i el nostre continua mantenint dèficits estructurals que li impedeixen ser competitiu. Ni una part de la societat, ni el conjunt de les administracions han interioritzat la seva contribució a la competitivitat col·lectiva o de país. S'està perdent una oportunitat d'or per transformar el model econòmic, i en lloc d'invertir fortament en educació, coneixement i infraestructures productives, aquestes han patit retallades. Les conseqüències d'aquest “model de gestió pressupostària” i la nul·la pedagogia en favor d'aquests fonaments tan cabdals, formació i capacitació de les persones, es poden preveure: restriccions per refundar les bases de competitivitat i la recuperació econòmica. Ens esperen uns quants anys de creixement molt baix i alt atur. No accelerem en “normalitzar” el país.
Un darrer apunt que introdueix un element de preocupació addicional. És fàcil deduir que no avançar implica retrocedir. No pocs països ens estan guanyant en recuperació i atractiu per fer empresa, com tants estudis internacionals confirmen, citem el Doing Business del Banc Mundial com a paradigmàtic. I això passa perquè el camí és ben conegut i altres prenen decisions incorporant i adaptant el que funciona i convé en clar contrast amb el que succeeix aquí d'immobilisme crònic. La psicologia hauria d'ajudar-nos amb urgència. Perquè cada dia tenim menys temps per atrevir-nos a prendre col·lectivament decisions que comportin ser un país sòlid i competitiu. Un país normal.
