El premi Solidaritat

Potser seria preferible contemplar tota l'amplitud de la realitat amb la mirada neta i amb la innocència i els estímuls primaris d'un nadó però, en general, els articulistes, afectats pels prejudicis i les decantacions personals, tendim a buscar-hi exemples particulars i a seleccionar-ne episodis que il·lustrin les certeses prèvies que ens agradaria que el món compartís. De fet hi tendeix tothom, però no tothom en deixa de forma tan comprometedora un testimoni escrit. Admeto que és amb aquesta premissa que avui més que mai em complau destacar que el premi Solidaritat 2013, que atorga l'Institut de Drets Humans de Catalunya, s'ha concedit a la Coordinadora d'ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l'Alt Maresme.

En aquest cas, els premiats no reben cap dotació econòmica sinó que se'ls fa entrega d'una escultura de Jaime de Córdoba creada expressament per a l'ocasió. El lliurament es farà el proper dia 18 de febrer a la seu del Parlament de Catalunya, entre marbres i velluts i amb la presència de la presidenta Núria de Gispert. Es tracta, és clar, de simbolitzar amb solemnitat el reconeixement de tota la societat catalana, i en els discursos, segurament, es parlarà de temps difícils, de la necessitat de lluitar pels drets humans, s'elogiarà la tasca i els mèrits de les més de vuitanta entitats que formen part de la coordinadora premiada i es destacarà que Catalunya és una societat solidària. I tot serà veritat. Ho serà el compromís discret i anònim de tanta gent del territori que busca sentit a la vida i la millor versió d'ells mateixos perseguint la justícia social i procurant corregir les desigualtats i els desordres que genera el model econòmic. Ho serà la transcendència de la seva tasca per impedir que el món esdevingui un indret encara més inhòspit i ho serà l'elogi a l'honestedat dels petits projectes, les virtuts de la proximitat i de l'escala humana de les coses. Però també, de forma clamorosa i indignant, ho serà la hipocresia i la traïció de la classe política que governa els nostres destins. Las cooperació, amb algunes excepcions, pràcticament ha desaparegut dels pressupostos públics, els compromisos contrets s'incompleixen sense a penes justificar-ho i els rigors de la crisi, aparentment, han situat darrere totes les partides un “primer els de casa” que no cal ni pronunciar. Ni tampoc contrastar, perquè qui ho fa s'adona que als que treballen a casa per la justícia i el respecte als drets humans també se'ls ha abandonat o escanyat –la mateixa coordinadora n'inclou exemples– i s'han desbaratat les polítiques públiques i s'està intentant reconvertir els serveis socials en la policia dels pobres. La força de la solidaritat i les preocupacions ètiques tenen una influència idèntica quan es mira portes endins o portes enfora, i és per això que les societats més justes són les que més destinen a cooperació internacional. I nosaltres? Potser no som tan lluminosos com diuen els discursos florits dels palaus, però és impossible que siguem tan mesquins com les polítiques que s'hi impulsen.