Manca una explicació
El programa electoral d'un partit és el seu compromís amb l'electorat. Segons les circumstàncies, pot aplicar-se més o menys, d'una manera o d'una altra. Allò que no pot fer-se mai, però, és negar-lo. Doncs bé, el programa del PSC a les darreres eleccions catalanes diu: “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”
Una instrucció de la direcció del PSC, tanmateix, manava als diputats i diputades socialistes del Parlament que votessin en contra d'una resolució que propugnava dur al Congrés dels Diputats una proposta de llei orgànica que, en aplicació de l'article 150.2 de la Constitució espanyola, digués: “Es delega a la Generalitat de Catalunya la competència per a autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, en els termes que s'acordin amb el Govern de l'Estat.” No es tractava de convocar una consulta il·legal. Ni tampoc una consulta basada en una llei catalana de consultes que podia escapar del marc competencial vigent. No es tractava ni tan sols d'exercir el dret a decidir, inclòs en el programa del PSC, sinó d'un “referèndum consultiu” i “en els termes que s'acordin amb el govern de l'Estat”. Què justificava, doncs, el no del PSC? El seu portaveu parlamentari va criticar que la resolució només busqués precipitar la negativa del Congrés dels Diputats per tal d'acumular raons al servei de la causa independentista i amb l'efecte negatiu “d'allunyar l'entesa amb el govern del PP”. Això darrer no s'aguanta per enlloc: el PP no ha esperat pas aquesta votació, sinó que fa molt de temps que es nega al diàleg i al pacte, aquest és precisament l'origen del problema. En canvi, pel que fa al tacticisme independentista, amb finalitats purament electorals, penso que tenia força raó: aquest apunta només a legitimar les famoses “eleccions plebiscitàries” on espera fer el seu agost.
En resum, la discrepància raonable del PSC no justifica de cap manera un no al contingut de la resolució (referèndum dins la legalitat acordat entre governs), sinó al procediment (acord previ sense consens, la via del 150.2 escollida) o bé a l'oportunitat (precipitació tacticista, inconveniència d'una negativa legislativa que pot servir de parapet al govern espanyol). Una discrepància d'aquesta naturalesa, procedimental o d'oportunitat, no pot expressar-se amb un no. Pot fer-ho, si de cas, amb una abstenció. Un no ho nega tot, també els principis que configuren la resolució i que són els del programa del PSC.
Més encara: aquest gir nega la unitat de l'espai socialista que el PSC havia encarnat, destinada a garantir la unitat civil del poble de Catalunya, així com la força de la Catalunya popular. La clau per unir-lo havia estat sempre la identificació entre la voluntat transformadora dels socialistes i els paràmetres del catalanisme d'esquerra. Abandonar aquesta hibridació, en una o altra direcció, és prescindir d'una part essencial de l'electorat socialista. És renunciar a governar Catalunya. És canviar de projecte polític.
La direcció actual del psc s'ho ha pogut rumiar llargament i ha pogut calcular-ne els efectes. Sabia que anava a alterar els pressupòsits bàsics del PSC. Sabia que anava a infringir el seu contracte electoral. Sabia que anava a incomplir els acords del darrer congrés. I no es poden transgredir tantes coses bàsiques sense donar explicacions molt convincents. Per què ho han fet? Clama al cel la necessitat d'una explicació oficial i prou versemblant. La deuen a tot el PSC. I a tot l'espai socialista.
