Josep de C. Serra i Ràfols
He escrit sovint que som un país desmemoriat, poc agraït i que, en general, sabem molt poques coses. Moguts per la foguerada de la conjuntura, encimbellem els noms i les persones per deixar-los caure, poc temps després, en els llimbs de l'oblit. Ens passa molt amb la nostra cultura i amb la nostra història intel·lectual. I ens passa molt més, si comptem el gran daltabaix, la fractura enorme, que va representar 1939. La vida i l'activitat de les persones, i de les famílies, va quedar tocada per una immensa teranyina de repressió, exclusió, persecució i abandonament de valors que eren indiscutibles i que eren ignominiosament substituïts, en molts casos, per titelles aprofitats.
Aquestes són algunes de les lliçons de la biografia personal i intel·lectual de Josep de C. Serra i Ràfols (Maó, 1900-Barcelona, 1971). Per sort, l'any 2013 ha vist, amb pocs mesos de diferència, la publicació d'aportacions cabdals que ens tornen a posar la figura d'aquest destacat arqueòleg i prehistoriador en un primer rengle. Hem de destacar, en primer lloc, la publicació de la conferència que va pronunciar Eva Serra i Puig davant el ple de l'Institut d'Estudis Catalans el dia 8 d'abril de 2013: Josep de C. Serra i Ràfols. Semblança biogràfica (Barcelona, IEC, Semblances biogràfiques, LX, 2013). I, en segon lloc, hem de remarcar la publicació del volum XXIV del Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (2013), dedicat com a homenatge a Serra i Ràfols, i amb un extens dossier amb articles de Joan Sanmartí, Josep M. Nolla, Marta Prevosti, Xavier Barral, Eva Serra i Puig i Blanca Serra i Puig, Josep Guitart i Eduard Riu-Barrera.
La majoria dels treballs d'aquests butlletí es dediquen a fer un balanç de les aportacions de Josep de C. Serra i Ràfols al coneixement de la cultura ibèrica, de les muralles i les ciutats romanes de Girona, Barcelona i Badalona, les aportacions cabdals de Serra en el terreny de la síntesi amb El poblament prehistòric de Catalunya (Barcelona, Barcino, 1930) i la contribució pionera en la confecció de cartes arqueològiques amb l'edició de Forma Conventus Tarraconensis I: Baetulo-Blanda (IEC, 1928). De fet, en el butlletí, Marta Prevosti assenyala també que, amb prou evidència i malgrat una certa ocultació, Serra i Ràfols havia de ser el redactor principal de la Carta Arqueológica de España: Barcelona, que va editar, l'any 1945, el CSIC.
Xavier Barral en el seu article al mateix butlletí mira de traçar la línia de continuïtat de l'arqueologia catalana des de l'impuls de l'IEC, la Mancomunitat, els anys pletòrics de Bosch Gimpera a la Universitat de Barcelona i la postguerra, malgrat els entrebancs i obstacles que va oposar el franquisme a aquesta línia que Serra i Ràfols va encarnar amb plenitud.
És el que, amb coneixement directe i moltíssima correspondència, han reconstruït amb fidelitat extrema, Eva Serra i Puig en la conferència que hem esmentat, i Eva i Blanca Serra i Puig a l'article del butlletí, on es concentren en la “repressió”, les “represàlies” i la “represa”, a través del testimoni d'un intel·lectual “catalanista i d'esquerres atent a la situació internacional”.
Eva Serra ens recorda l'estretíssima col·laboració del seu pare, Josep de C. Serra i Ràfols, amb Pere Bosch Gimpera, el seu treball al servei d'investigacions prehistòriques de l'IEC, el Museu d'Arqueologia de Barcelona, les seves primeres excavacions i publicacions. I la grandesa i la misèria de la condició humana en temps dramàtics, el buit intel·lectual i polític, la irrupció brutal de Martín Almagro al Museu i a Empúries, la protecció de Serra i Ràfols per part de Julio Martínez Santa Olalla, i l'encàrrec de la direcció tècnica de les excavacions, des de 1945, per part de la Comisaría Provincial de Excavaciones.
Serra i Ràfols va teixir, malgrat tot, una xarxa de contactes, de col·laboradors, de centres locals, que establirien un pont indiscutible entre la tasca de l'arqueologia abans i després de 1939. Contribució patriòtica a la ciència, pensant sempre des d'una posició crítica i d'esquerres en el futur del país que va intuir i no va poder veure i viure.
