Salsa blaugrana

Sandro Rosell és un culer de soca-rel. Somniava governar el Barça, fer-lo més gran, més sòlid, millor, i somiava gaudir en l'intent. En el primer repte ha quedat a mig camí, però en el segon ha fracassat. Ho tenia a l'abast l'estiu del 2010, quan va guanyar un mandat de sis anys amb més suport que cap altra president (60% dels vots), però ni ell ha sabut administrar la victòria ni els seus enemics li han perdonat els sis anys de guerrilles fustigant el mandat de Joan Laporta amb el comandament a distància. Li han pagat amb la mateixa medicina, i no ho ha suportat.

La dimissió té un punt de dignitat saludable, però en el fons és un ja us ho fareu, amb el mateix tuf de prepotència que l'ha portat a envoltar-se de talibans, a governar contra Laporta, a expulsar Cruyff del club, a enemistar-se amb Guardiola, a prendre decisions de risc (Qatar, Boixos-grada jove, nens fora, Viagogo, Neymar...) o a acomodar-se permanentment en la frontera entre la mitja veritat i la mentida.

Diuen que això és el Barça, pura olla de grills; que la crítica, la fiscalització del poder i les dimissions són molt sanes, no com a altres llocs; i també corre el cava per la xarxa celebrant el gran dia. Un dia de merda. Un dia més de fracàs barcelonista i de salsa blaugrana per a les hienes.

Avui no triomfa el compte de resultats sanejat, la reducció del deute a la meitat, els fitxatges de Cesc, Alba i Neymar o un projecte patrimonial engrescador –sempre que es pugui pagar–. No guanya el Barça. Tampoc el dia que es va iniciar l'acció de responsabilitat contra el millor president de la història, obra en mà, ni el dia que li van convocar unes eleccions al jutjat. Llavors, com avui, només triomfa la punyalada, l'interès personal, la guerra que no para. I així fins que arribi algú capaç de superar-la.