Voldria equivocar-me

Ha cos­tat, però en aquest moment és gran la creença en la sin­ce­ri­tat del pre­si­dent Mas. Al prin­cipi, tingué una pre­sidència tran­quil·la des­lli­gant lli­gams de l'ante­rior govern. El nucli dur de Madrid, si a províncies escol­ten i callen i sols es limi­ten a dema­nar vies de comu­ni­cació, endar­re­ri­ments i crèdit del que sigui, viu tran­quil. Pel que fa a la lluita ina­ca­ba­ble per l'idi­oma, pun­xen més els intel·lec­tu­als que els governs. Ara bé, s'ha produït un canvi gene­ra­ci­o­nal que en lloc de des­em­pol­sar antics motius de lluita i d'idees amb gust de ranci, ha recreat un nou rea­lisme, d'acord amb els moments que viu Europa, i un cob­diciós enfo­ca­ment de la inde­pendència que hau­ria d'agra­dar.

Mas, amb valen­tia, amb la força que dóna la fide­li­tat a una idea rei­vin­di­ca­tiva i patriòtica, començà sense pres­ses, però tre­pit­jant fort. “Què farà ara aquest?”, es va sen­tir a dir a mol­tes boques. Incre­du­li­tat, des­con­fiança, escàs assen­ta­ment polític fora del par­tit, apti­tuds des­co­ne­gu­des i més, van ser les valo­ra­ci­ons ali­e­nes. Mas, impas­si­ble, seguí. De fet, els adver­sa­ris polítics i la massa cata­lana incrèdula i escar­men­tada li pro­por­ci­o­na­ren un entre­na­ment extra­or­di­nari. Recep­tiu, ha fet apro­xi­ma­da­ment en dos anys un curs de lide­ratge polític, soci­o­e­conòmic i humà irre­a­lit­za­ble en cap altre lloc que no sigui la Gene­ra­li­tat. Un equip humà valent, pro­per, i bona pre­dis­po­sició per escol­tar sug­ge­ri­ments –no pas con­sells– de pro­fes­si­o­nals l'han mace­rat, escul­pit i pot­ser un xic endu­rit en la dosi justa que cal a un bon polític gover­nant. Sumat als anys d'opo­sició, és com si li hagues­sin donat el pit ja amb pan­ta­lons llargs. Veient-lo en els mit­jans, pot­ser ofe­reix als des­co­ne­guts una falsa pri­mera impressió d'indi­vi­du­a­lista, tot i que tre­ba­lla deci­di­da­ment amb equip. Es pot dir que per donar la cara on sigui li ha tro­bat la mida justa. La mena d'aca­ra­ment que sosté amb Rajoy ens fa evo­car els grans polítics angle­sos i fran­ce­sos del segle pas­sat, els quals, tal­ment pas­tors, aixe­ca­ven la mà, però no tira­ven la pedra. Molts vete­rans expe­ri­men­tats cre­iem que tenim l'home indi­cat en el moment oportú.

Rajoy, deci­di­da­ment, ha decla­rat la guerra. Anun­cia cam­pa­nyes per­so­nals i dels seus lloc­ti­nents a Cata­lu­nya. Mas vol­dria par­la­men­tar i amb el seu equip vol tre­ba­llar la pasta penin­su­lar dete­ri­o­rada per la falsa i ten­den­ci­osa infor­mació. Si Mas acon­se­gueix –ni que sigui poc– can­viar el sen­ti­ment espa­nyol envers els cata­lans, serà un prin­cipi de victòria. Vol­dria equi­vo­car-me: llui­ta­ran amb els mit­jans de comu­ni­cació i, pro­ba­ble­ment, ens ense­nya­ran els nous tancs de la divisió cui­ras­sada, pagats en part amb les nos­tres apor­ta­ci­ons. L'exèrcit vol­dria demos­trar la força. Un capità diu al coro­nel “¿Car­ga­mos munición, mi coro­nel?” Aquest fa: “En abso­luto, se trata de una exhi­bición diri­gida ves­tida de entre­na­mi­ento, capitán.” La cabra dels legi­o­na­ris farà beee!