‘El totxo trist'

Xicu, t'explico un conte. Hi va haver un temps en què els totxos eren feliços. Tenien feina i la complien alegrement, de bona fe. Pertanyien a la família dels maons, i no era poca cosa. Tenien una llarga història al costat de les persones. Fins i tot, entre els homes primitius –en forma de tauleta d'argila–, havien servit de suport per inventar l'escriptura a l'edat del bronze. Eren massissos i servien per fer tot tipus de parets. Amb aquesta manera de ser podrien haver estat superbs, però no, eren senzills i es feien amb tothom. Eren simpàtics. No queien malament, i malament si queien. Van optar per tenir forma de prisma rectangular i n'hi havia de moltes mides (com capses de sabates o torrons de Nadal) i eren útils per construir cases on poguéssim viure amb dignitat.

Era fàcil de reconèixer-los perquè gràcies a ells, quan s'ajuntaven l'un sobre l'altre, formant fileres infinites d'altures impossibles, ens facilitaven passejar entre ells pels carrers i places que dibuixaven. Fins i tot feien piscines i escoles! Fets d'argila. Segur que a classe has fet alguna figureta amb l'argila, s'assembla a la plastilina, però després s'ha de coure al forn a les bòbiles.

Xicu, digues-li a la mare que et porti a Palau-sacosta, encara s'hi pot veure alguna bòbila; abans n'hi havia moltes en aquest antic municipi de Girona. Com et deia, hi havia també totxos que eren més lleugers, que estaven buits per dintre, com els xuixos però sense la crema de dins, i aleshores es deien entre ells maons i segons el pes que tenien es reconeixien com a massissos, calats o foradats; però tots eren amics perquè s'ajudaven sempre els uns als altres. I segons eren per fora també es diferenciaven: maons refractaris (que suportaven molt la calor), de cara vista (que eren els més guapos) i maons manuals (que vivien al camp i eren més rústics).

Com pots imaginar-te, Xicu, la gran família dels maons i els totxos, si fa no fa, eren com nosaltres, que alguns som més prims i altres més grassos, uns som d'una manera i altres d'una altra, n'hi ha de macos i no tant, de tots colors, però tots som cosins o germans. Arribats aquí em preguntaràs per què, si eren tan feliços, el conte es titula El totxo trist? Ai, Xicu... quan els totxos van veure que tant com havien treballat en els darrers anys per donar sostre a milers de famílies com la teva i la meva no havia servit de res; quan els maons es van adonar que havien estat servint els especuladors i els bancs i no les persones; quan les parets van parlar de tot el patiment que havien escoltat i sentit... quan van veure tanta gent sense casa i tantes cases sense gent van entristir. Per això, perquè tenen cor, hem de fer tot el possible perquè torni l'alegria.