La retòrica de l'extrema dreta

Alejo Vidal-Quadras s'ha fet una autoentrevista que ha penjat a la xarxa per explicar per què després de 30 anys abandona el Partit Popular. Caram, quin disgust! Segons les llengües més esmoladetes, digui el que digui i ho llepi com ho llepi, l'expresident del PP català se'n va perquè tampoc a Madrid el volien a les llistes del Parlament Europeu. Per a qui no se'n recordi, Vidal-Quadras se'n va anar de Barcelona a la gran capital quan va constatar que els seus el repudiaven. I no és estrany. L'actual ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, en podria contar de l'alçada d'un campanar. Alejo –aleshores Aleix– li va fer el llit amb cobertor de bilis. Berenar de caimans. A Madrid enramen els carrers per rebre com un cèsar tot aquell que arriba de Barcelona i proclama que és víctima del nacionalisme més terrible del món. Però ara fins i tot ells se n'han cansat i Vidal-Quadras ha fet més radical el discurs i el toc de cornetí més agut a mesura que se sentia més sol. Com que allò sí que és una societat multicultural, ràpidament ha trobat espai en un nou partit de l'extrema dreta que trau cap. Aquesta perla de riu es diu Vox i el lidera José Antonio Ortega Lara. Què diferencia Vox i Unión, Progreso y Democracia? Només els líders. Tots dos perpetren la retòrica paraliberal o pseudoprogressista més farsant. Tots dos reclamen la pàtria sense fissures. Espanya es trenca i tots dos la volen cosir a trompades. La vox colonial. La Unión a punyades. Acabaran junts. Com la Falange i les JONS.