Per massa!

Els dies 8 i 9 d'agost El Punt reco­llia l'opinió que tenen de Cata­lu­nya 21 cor­res­pon­sals de premsa estran­gers. El resul­tat sorprèn. Hom creia que sin­to­nit­za­ven amb la nos­tra idi­o­sincràsia, i més els de països que han llui­tat per un estat fede­ral o per la inde­pendència. Molts ens tro­ben «massa cata­lans» i afir­men que «dema­nem massa».

Des­ta­quen la diver­si­tat i riquesa de la nos­tra cul­tura i lloen l'estil i la forma de vida que tenim. La llen­gua, en canvi, és la incom­presa. Amb excep­ci­ons, no reco­nei­xen que és un dels trets de la nos­tra autèntica iden­ti­tat, que històrica­ment ha tras­pas­sat fron­te­res i ha estat escol­tada amb res­pecte en els fòrums mun­di­als. Les parau­les i la música de Pau Casals a la seu de l'ONU, a Nova York, van mar­car un pre­ce­dent. Sense la llen­gua no hi hau­ria país.

Les seves afir­ma­ci­ons i opi­ni­ons són una mena de sam­faina. Vegeu sinó:

–La llen­gua: «Fa més nosa que favor!», decla­ren, i eli­mi­na­rien el català a les esco­les. D'altres diuen que «els immi­grants s'inte­gra­rien millor en cas­tellà». Un nord-ame­ricà: «El bilingüisme és savi­esa i con­vivència.» Un suís: «Un estran­ger que vul­gui par­lar català és una rara avis.» «S'ha de fomen­tar, però no obli­gar», diu un bra­si­ler. «L'idi­oma és pres­cin­di­ble», pon­ti­fica un ale­many. «El català és pur folk­lore», fan. «Em vaig ena­mo­rar del català amb les cançons infan­tils», fa un anglès. «El cas­tellà és pri­o­ri­tari», diu un francès.

–La cul­tura: «Bar­ce­lona, mul­ti­cul­tu­ral i cos­mo­po­lita, repre­senta Cata­lu­nya», fa un. «El millor és la diver­si­tat cul­tu­ral», diu un bra­si­ler. «És una iden­ti­tat dins d'Espa­nya», creu una argen­tina. «Cada cul­tura és dife­rent i dins de cadas­cuna hi ha de tot», fa un pac­tista.

–Cata­lu­nya: «És una carta que ser­veix de comodí o per mat­xu­car», diu una polo­nesa. Una ale­ma­nya no entén el naci­o­na­lisme d'esquer­res: al seu país és de dre­tes. «Plora massa!», diu un ale­many que no recorda el pla Mars­hall. Un afirma: «Tindrà un gran paper a la Medi­terrània.» Una ale­ma­nya: «Els cata­lans són vic­ti­mis­tes.» Un declara: «La relació Cata­lu­nya-Espa­nya és d'amor-odi». Una litu­ana: «No exis­teix la iden­ti­tat espa­nyola!»

–Inde­pendència: «Hau­ria de pas­sar quel­com molt gros per asso­lir-la», creu una bra­si­lera. «Entenc més un estat fede­ral que la inde­pendència», fa una ita­li­ana. Un argentí: «Hi ha un anti­es­pa­nyo­lisme vis­ce­ral.» Un holandès no entén l'afany d'inde­pendència.

És clar que per asso­lir estat és neces­sari el procés naci­o­na­lista i inde­pen­den­tista. Si els pro­fes­si­o­nals de l'opinió, ben docu­men­tats, ens defi­nei­xen mala­ment, no és gens estrany que tri­bus impor­tants amb infor­mació esbi­ai­xada ens menys­tin­guin. Pot­ser deso­ri­en­tem en no saber prou bé què volem i on anem, amb què mai no estem d'acord.

Un billa­rista veterà, que sabia molt bé què volia –gua­nyar!–, quan errava una caram­bola per poc, em deia: «Per massa, Marca, per massa!» I l'apun­tava com a bona.