Ara torno
La guàrdia baixa
Quan, pel motiu que sigui, estàs amb la guàrdia baixa, només falta que surti algú i et toqui la moral. Pels motius que sigui, aquesta setmana passada no ha estat de les més optimistes que em recordo, i per tant ni m'han fet gràcia coses que en condicions normals segurament me n'haurien fet, i qualsevol fet desafortunat m'ha afectat més del que segurament ho hauria de fer. Suposo que començo l'article d'aquesta manera perquè encara ara tinc la sensibilitat masegada i, per tant, em costa tant raonar com expressar de manera intel·ligible el que sento.
En fi, provem-ho. Jo em pensava que la meva malenconia s'havia transformat en enfadament quan vaig sentir el que el conseller Francesc Homs va dir a la cadena Cope i que ha alterat l'actualitat política els últims dies. Ja em va semblar des del primer moment que el que va passar va ser que el conseller es va embolicar, i per això després ho va intentar rectificar, per molt que ell repetís que sabia perfectament el que havia dit i que no era diferent del que s'havia aprovat al Parlament sobre el procés cap a la consulta sobre la independència. Miri, conseller, el problema del que va dir no té res a veure amb qüestions dialèctiques. Només cal veure les reaccions dels partidaris del no o de la tercera via (que és una altra forma del no) per adonar-se que va relliscar. O les dels partidaris del doble sí, que van entendre que vostè es va endinsar en el fang del pactisme, tradicionalment nefast per als interessos de Catalunya. En definitiva, que el que es va entendre va ser que vostè va reduir la consulta a un simple sondeig d'opinió i que va posar en mans de tots els espanyols la decisió final sobre l'avenir de Catalunya.
Li agraeixo els intents d'aclariment posteriors i que digués que el resultat de la consulta “serà sagrat”. Però el mal ja estava fet, i vostè sabrà les conseqüències que tindrà per als interessos del seu partit i per a un procés que no necessita que siguem els catalans mateixos els que fem favors a l'adversari.
Jo, per ser sincer, li haig de dir que el meu mal humor i la meva malenconia els vaig atribuir injustament a vostè. Però no. A aquestes altures de la vida coses com aquesta ja no m'afecten de la manera que no sé acabar d'expressar. El que sí que em deixa tocat és que, altra vegada, ens deixi cruelment algú abans d'hora. Massa aviat. Descansa en pau, Tatiana.