Sortides a l'impensable
Itàlia acaba de conèixer una realitat inimaginable: la desubicació nacional de FIAT. No entrava en els seus càlculs, ni semblava viable que Torí deixés de tenir la capitalitat de FIAT. Però la crisi, el cost fiscal, la trencadissa política italiana i d'altres factors han fet possible l'impossible. Un president del grup jove, John Elkan, nét de l'Avvocato i totpoderós patró de FIAT, Gianni Agnelli, acaba de trencar els esquemes i ha deixat bocabadat el poble italià: trasllat de la seu social a Holanda, ubicació dels comptes fiscals a Londres, direcció i estratègia de gestió des dels EUA. Tota una lliçó per a la desmanegada governació italiana.
Un exemple, aquest, a considerar, quan el romanticisme altera la vida ordinària d'un país i els sentiments ceguen la raó. Quelcom que no s'ha de permetre mai en l'economia, aliena al sentiments i absolutament afecta a la raó pràctica, al nu pragmatisme. Probablement, aquesta és una experiència que verificarà el conseller Francesc Homs, o potser ja l'ha constatat perquè, segons informacions, s'acull a empresaris afins (Vilarrubí) per estendre ponts d'enteniment amb el govern de Madrid; intent tardà, perquè Madrid ja té la resposta política estructurada jurídicament i políticament, tal com va constatar el diputat Tardà, d'ERC, fa uns dies, en el desmantellament dialèctic que va patir a mans del paradoxal ministre d'Afers Estrangers, García-Margallo. L'estratègia galaica de Rajoy ha consistit a provocar per la via passiva la desintegració del bloc social català pel xoc d'interessos. La paradoxa és evident: a més desinterès del govern de Rajoy, més creixement del sentiment independentista a Catalunya: el que fa cinc anys era un 20% de la població és ja avui un 48% de catalans que volen que Catalunya sigui un estat, segons l'enquesta de 8TV publicada el 6 de febrer. Tot i això, l'estratègia de Rajoy comença a assenyalar els seus efectes en el món de l'economia i de l'empresariat. Ha nascut el temor de les conseqüències de la política unidireccional de Mas. Els grups empresarials de més dimensió, amb interessos majoritàriament extracatalans, manifesten en privat allò que molts no gosen dir en públic. L'exemple del Quebec gravita en el seu ànim. És tot un síndrome d'inseguretat que tenalla les seves decisions i frena projectes d'expansió, o de localització de les inversions. Moltes empreses ja preveuen un pla B. I no desitjaria per res del món que el seu model fos el de FIAT a Itàlia, tot i que conec prou bé in situ els desastrosos efectes al Quebec arran del referèndum del 1980: l'emigració massiva de les multinacionals a Toronto i la pèrdua de la supremacia del Banc de Montreal, número 1 al Canadà aleshores i avui número 3. És el síndrome Quebec. Allò que fóra model per a la Catalunya del president Pujol és avui un síndrome per als empresaris catalans.
s'han preguntat, el totpoderós Oriol Junqueras i el nostre electorat, qui administrarà el no, si és el resultat de la consulta? Veritablement no seran creïbles els governants que han portat el país a aquest cul-de-sac, ni tampoc els inspiradors d'aquest accelerat procés del tot o res; governants que no han previst el gradualisme com a sistema d'acció progressiva cap a l'objectiu final. Per la via de la racionalitat política el tot o res no sembla probable; per la via de la ruptura violenta o de la unilateralitat radical seria hipotèticament assolible, amb un cost social i econòmic, però, considerable per a Catalunya. Tinc la impressió que els que van idear el “procés”, o el van impulsar frenèticament, van infravalorar-ne les conseqüències o derivacions. De Gaulle, el 1968, va apostar la presidència en el referèndum sobre la regionalització de França. Va perdre, i la seva coherència el va portar a una immediata jubilació política, tot i ser considerat un heroi. I ara, la meva pregunta: qui i com administrarà un possible no l'endemà?
