Un pacte que ha de ser nacional
El Departament de Política Territorial ha començat a enviar als diversos agents socials i econòmics del país el text definitiu del Pacte Nacional per a les Infraestructures amb la intenció de poder-lo signar aquest mateix setembre. El document marca les línies estratègiques pel que fa a les infraestructures ferroviàries, viàries, d'aigua, residus, energies o telecomunicacions d'ara fins al 2020, i les mesures que proposa suposarien una inversió aproximada de 100.000 milions d'euros. El text és un capítol més dels pactes nacionals que ha impulsat el govern –habitatge, innovació, immigració, etcètera– i, com passa amb la llei d'educació, neix amb la intenció que sigui un veritable full de ruta governi qui governi el país. Aquest pacte, però, ja va néixer maleït per culpa d'una infraestructura que també causa recança en el mateix tripartit: el quart cinturó. És cert que el pacte és molt ambigu respecte a aquesta infraestructura, però també ho és que sembla que s'hagi agafat com un cavall de batalla polític per oposar-se a l'acord per part de CiU i el PP. Una infraestructura estatal no pot evitar que un pacte de país tiri endavant. Cal, doncs, un esforç final per arribar a un acord.
