Indústria marca Catalunya

Quan l'escriptor Mendoza descriu aquell Onofre Bouvila que baixa del Pirineu per buscar fortuna a Barcelona, sintetitza en forma de paradigma un fet del qual potser no som prou conscients: la repoblació de la Ciutat Comtal amb gent del país que lligava un mocador de fer farcells i feia les Amèriques cap a aquella ciutat dels prodigis.

Alguns serien els precedents de l'especulador, com el protagonista de Mendoza, d'altres van crear indústries. D'exemples d'aquests segons, em permetran que n'exposi uns de familiars, il·lustradors del fenomen: els meus dos avis, el matern, Salvador Mas Solà, i el patern, Lluís Cantalozella Borrell. Fills de Santa Coloma de Farners, decideixen cadascun pel seu costat establir-se a Barcelona, pels voltants dels anys vint.

Si bé el protagonista de La ciudad de los prodigios s'ubica al voltant de l'Exposició Universal del 1888, moment d'explosió urbanística i demogràfica d'una Barcelona tancada fins aleshores dins de les muralles, el cas de Salvador Mas Solà i Lluís Cantalozella Borrell es mou enmig d'aquells esdeveniments cabdals, també, dels anys vint amb la Fira Oficial i Internacional de Mostres i l'Exposició Internacional del 1929. Lluís Cantalozella Borrell té dos projectes: fer de transportista d'anar i tornar de Santa Coloma a Barcelona, amb un soci, i vendre productes del poble selvatà, el producte de proximitat, que diríem ara. S'estableix a la Via Laietana, on lloga una botiga i el corresponent primer pis allà on més tard seria can Vilardell. Al cap de cinc o sis anys torna a casa i crea, amb dos socis, Rafael Anglada –el pare de l'actor– i Pere Jofré, la impremta Arts Gràfiques Cantalozella, la raó social de la qual és vigent ara mateix i la porten els besnéts. Era una de les primeres impremtes de les comarques i tenia representants de Mataró a Portbou i de Lloret a Olot. Podem dir, doncs, que Lluís Cantalozella Borrell va ser un creador d'indústria. Una indústria del nostre estil, mitjana, que ha arribat fins als nostres dies.

En Salvador Mas Solà era el fill petit d'una fusteria. Es va especialitzar en ebenisteria, de manera que els cargols de fusta d'alguna casa modernista de la ciutat selvatana tenen la seva petja. Estalviant el jornal va fer prou bossa per anar a Barcelona a l'empresa d'uns coneguts. Al cap de dos anys, va instal·lar la seva empresa a, l' ara, plaça Orwel, on va llogar un local molt gran, darrere del taller del qual va fer l'habitacle. Els emmotllats de fusta de la Mercè són obra d'ell. Amb poc temps, va poder fer-se una casa de modernisme popular a la ciutat natal.

Aquesta és una petita mostra paradigmàtica de com s'ha format el petit empresariat del nostre país, amb gent procedent, com tothom, dels fadristerns de les cases de pagès o d'una menestralia antiga. Amb homes que van establir-se a les ciutats que prometien el Dorado. La història de la gran indústria ja havia esclatat a finals del XVIII i durant tot el XIX, quan els menestrals van canviar el teler de darrere la botigueta per la màquina de vapor. Aquests dos sectors, el petit i mitjà empresariat –el dels meus avis, el més nombrós i genuí del nostre país– i el gran empresariat, transformat sovint en empreses que exporten més enllà de cap frontera, formen la xarxa industrial catalana autòctona de l'actualitat. Al costat seu, s'hi han establert grans multinacionals d'altres països, generalment d'Europa. És importantíssima aquesta indústria internacional, com ho és l'autòctona. Com ho són els nostres homes i dones, que no cessen de demostrar-nos que quan la feina falla creen un negoci propi. La capacitat de crear indústria, els catalans l'arrosseguem amb els nostres gens.

Ens en sortirem.