Europa i els estrangers
Suïssa ha decidit en referèndum tornar a limitar l'entrada de ciutadans de la Unió Europea al seu mercat laboral. La proposta presentada per la Unió Democràtica de Centre, ultraconservadora i xenòfoba, ha obtingut un suport del 50,3%. El resultat ha estat rebut amb disgust a Brussel·les, que ha insinuat que s'hauran de revisar tots o part dels acords entre la UE i el govern suís. Les quotes anuals d'immigrants s'aplicaran a partir de l'any 2017.
En tot cas s'haurà de revisar l'acord de 2002 sobre la immigració laboral europea que s'havia aprovat, també en referèndum, dos anys abans. Des de llavors han entrat a la Confederació Helvètica uns 800.000 estrangers, dels quals un 75% són de la Unió Europea. No ha provocat més atur, l'any passat va ser del 3,2%, ni tampoc ha fet minvar el creixement de l'economia. Però Suïssa no és immune al corrent de rebuig a l'estranger que recorre Europa i que té conseqüències polítiques que es manifestaran probablement en els resultats de les eleccions europees del mes de maig.
No tots els partits d'extrema dreta o populistes europeus són iguals ni tenen la mateixa força. És significatiu que aquests moviments siguin especialment acceptats a França i Holanda, dos països fundadors de la Unió Europea. Marine Le Pen i Geert Wilders no lideren partits marginals sinó que poden obtenir uns resultats que s'atansin a situar-se com a primeres formacions de França i Holanda en les eleccions europees.
Un tret que homologa tota la ultradreta europea és la xenofòbia i la por que els estrangers ens costin massa cars, que treguin la feina als nacionals i que plantegin problemes de seguretat en aquests temps de crisi. Es podria dir que hem passat de cridar la immigració per interessos, a regular-la i, finalment, a perseguir-la si considerem les barreres reals i socials que s'aixequen per blindar una Europa que s'espanta davant l'allau d'estrangers que arriben malgrat la forta crisi.
Els tràgics esdeveniments de Ceuta al voltant del mur amb punxes feridores a la frontera entre la ciutat i el Marroc mostren la cara més lletja de l'Europa que se situa com a capdavantera dels drets i de la dignitat de les persones. Les mateixes escenes tràgiques podem veure a l'illa de Lampedusa, a la frontera entre Grècia i Turquia, i a tots els passadissos marítims i terrestres pels quals transiten els que volen obrir-se nous horitzons vitals.
Bona part del ressorgiment de l'extrema dreta, des de Suïssa fins a Itàlia passant per Grècia, rau en un populisme que surt de l'hostilitat contra la immigració, molt especialment la musulmana. Fins i tot en un país tan obert i tan acollidor d'asilats polítics com Suècia, el nombre de diputats de l'extrema dreta és de vint-i-cinc.
L'esquarterament de la dreta espanyola, amb esquerdes com el naixement del partit Vox i l'èxit que s'augura a UPD de Rosa Díez, van en aquesta direcció. El primer ministre britànic, David Cameron, va dir fa poc que s'hauria de fer fora d'Anglaterra tot aquell immigrat que demanés almoina pel carrer.
El relat rebutjant l'estranger està consolidant-se arreu d'Europa. El discurs del “no hi cabem tots” fa temps que corre. La política que s'imposa és derrotista i negativa. Els altres són un problema i un perill. S'aixequen murs, es controlen els mars i els aeroports i s'haurà acabat el problema. Tot i així seguiran arribant les multituds que prefereixen viure en una Europa en hores molt baixes que quedar-se en els seus països d'origen. El que cal, en tot cas, és tractar dignament totes les persones. Se'ls pot deportar després que arribin i siguin identificats, d'acord amb les lleis d'estrangeria. Però de cap manera se'ls pot tractar com si fossin enemics de la pàtria i molt menys abatre'ls a trets quan neden prop de la platja.
Europa haurà de modular la immigració però sabent que l'arribada massiva d'estrangers no hauria de ser un problema sinó una oportunitat. Als Estats Units, per exemple, els immigrants de primera generació tenen el 20% de les petites empreses de tot el país. Hi ha més de 12 milions d'immigrants il·legals però molts d'ells acabaran quedant-se definitivament donat que tenen ja habitatge, treball i no pensen tornar al seu país d'origen. El 40% de les grans empreses nord-americanes han estat fundades per immigrants. La prioritat europea haia de ser la integració i no el rebuig sistemàtic. El proteccionisme econòmic és arriscat. I el de persones també.
