La gran empresa catalana

L'Íbex 35 és l'índex borsari que recull la cotització de les 35 empreses de l'Estat que tenen més moviment en el mercat de capitals. Quan ens diuen que puja o baixa la borsa és sempre el resultat de la puja o la baixa de la mitjana d'aquests valors. Aquestes empreses representen les grans empreses de l'estat. D'aquestes 35, només cinc es poden qualificar d'empreses catalanes, perquè tenen la seu social i el centre de decisió a Catalunya. Són Abertis, Gas Natural, Caixa Bank, Banc Sabadell i Grífols. Les tres primeres giren al voltant de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, l'única caixa que queda de les deu que teníem fa dos anys. El Banc de Sabadell és la quarta entitat financera de l'Estat, després de Caixa Bank, Santander i BBVA. Grífols és la sorpresa d'aquests darrers temps: una empresa especialitzada en derivats de la sang amb una forta presència internacional.

Hi ha una altra empresa que té el domicili social a Barcelona, que és la constructora Fomento de Construcciones y Contratas, però el centre de decisió i els serveis centrals són a Madrid. Feta la presentació de les grans empreses, es poden fer algunes reflexions.

Primera reflexió: les grans empreses tenen poder econòmic amb relació al seu volum, però també tenen poder polític. El teixit industrial català està format per petites i mitjanes empreses, que per definició no tenen ni poder polític ni econòmic. Per poder polític entenem la capacitat d'influir en el govern català i espanyol, gràcies al contacte personal i directe que hi tenen, així com en la influència sobre el comportament de l'economia de la comunitat o les comunitats en què actuen, per la creació d'ocupació i pels productes o pels serveis que hi donen.

Segona reflexió: llarga vida a la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona! Perdre-la seria com perdre la reina en un joc d'escacs, la peça més important del tauler, una entitat financera que dóna crèdit i controla dues empreses de l'Ibex 35, però també una empresa que anualment disposa de 500 milions d'euros per a obra social, una bona part de la qual s'aplica a Catalunya. Més d'una vegada, el govern espanyol ha fet moviments per controlar La Caixa, sense que hagin reeixit. Criticar-la, sense fer res més, és com tirar-se pedres a la teulada.

Tercera reflexió: Catalunya és una potència industrial però la indústria només està representada a l'Ibex 35 per Grífols, ja que Abertis i Gas Natural són més aviat empreses de serveis. N'hi ha algunes de prou grans que cotitzen a borsa, però només de tant en tant, com Almirall –productes farmacèutics– o Miquel Costas i Miquel –paper. Les altres grans empreses catalanes estan formades per grups familiars que no pensen cotitzar-hi, com Puig –perfums–, Agrolimen –aliments–, Damm –cerveses– o Codorniu i Freixenet –cava.

Quarta reflexió: la poca presència de grans empreses que cotitzen a la borsa no és un motiu d'alegria, ja que les altres tenen poc poder polític, tal com hem dit, i un possible estat català hauria de disposar de tres o quatre empreses de bona mida. Si les catalanes no van a la borsa vol dir que frenen la seva expansió ja que només disposen dels recursos propis. I el Banc de Sabadell ja no té majoria de capital català.