Unitat socialista

És irreversible el decantament del PSC? Des del congrés de Sitges de 1994, on va quallar l'aliança entre “capitans” i notables per rellevar Raimon Obiols al capdavant del PSC, s'han succeït situacions de tota mena, amb avinences i desavinences, amb acords superadors i amb lamentables regressions, amb victòries insuficients (2003) i amb derrotes estrepitoses (2012). Mai, però, una direcció del PSC no havia pres una decisió unilateral que impliqués l'abandó dels seus supòsits fundacionals. Quins? La integració de socialisme democràtic i catalanisme de progrés. Deia Obiols: “Som socialistes i som catalanistes per les mateixes raons”, les raons de la llibertat i la justícia per a les persones i els pobles.

Tothom sap, d'altra banda, que tot partit d'esquerra, per fer possibles els canvis que defensa, ha de “passar l'equador”, ha d'anar més enllà del seu “vot sociològic” i avançar sobre una franja electoral que oscil·la i que acaba decantant-se per l'opció que, en el moment en qüestió, més sembla convenir al país. És allò que han aconseguit, en algunes ocasions, l'SPD, el PS francès, el Labour, el PSOE, etc. A Catalunya, el catalanisme de progrés conté, a més dels partits d'esquerra, bona part d'aquesta franja decisiva. Per això, en fer seu el catalanisme de progrés i disposar-se a encapçalar-lo, el PSC estava aconseguint la clau que li havia de permetre sumar els vots necessaris per governar. No ho va fer prou bé, no van ser suficients les persones que hi van veure l'opció que “ara convé”. Per això, només va poder governar en coalició. En qualsevol cas, aquestes havien estat sempre les seves coordenades, la seva identitat.

Ara, bona part de l'electorat socialista ha entès que el PSC, de trajectòria contradictòria en els últims temps, s'ha despenjat del “dret a decidir” i del bloc catalanista que en fa palanca per tractar de moure el govern del PP cap al diàleg i el pacte; i ha entès que el PSC s'ha alineat amb el no del PP i de Ciutadans. Això ha resultat devastador: la diàspora de l'electorat i la militància socialistes ha adquirit proporcions bíbliques. Ha estat una autèntica destralada al bell mig de l'espai socialista. Acompanyada d'un miratge no gens versemblant: una reforma constitucional que només podria tirar endavant amb els dos terços de la cambra espanyola.

No vull dir que el PSC no tingui raó en la seva crítica al caràcter instrumental d'algunes actuacions del tàndem CiU-ERC, sovint sense cap més objectiu que adobar el terreny per a una exuberant collita a les famoses “eleccions plebiscitàries”, mentre dóna el cop de gràcia a un PSC que va de recules. Com també té raó quan es desespera davant de la confusió volguda i tan contraproduent entre dret a decidir i independència. El problema està en la seva resposta. Per què canvia de costat, afeblint el pols de Catalunya amb el govern de l'Estat? Per què no aixeca la veu des de dins del catalanisme, proposant actuacions més consistents, proclamant el seu federalisme plurinacional a l'espera d'eco? Per contra, calla i se'n va amb el cap cot, com els culpables.

La deriva del PSC és un cop de destral a l'espai socialista, amb una proliferació d'anticossos difícilment superable. I és un cop de destral a la unitat socialista catalana, tan treballosament guanyada. No és poca cosa. Havíem dit: “Unitat socialista, força del poble.” Ja no és així? L'actual deriva és un designi irreversible? Per què? No es pot rebobinar i refer el camí a partir del consens bàsic que sempre ha garantit la coherència i la vida del PSC?