Opinió

LA GALERIA

La cistella del pa enllardada

Els cli­ents s'han aca­bat el segon i, per tal de pas­sar a les postres, el cam­brer retira els plats. Agafa el pri­mer, que sol ser el més buit, i al damunt hi va acu­mu­lant la resta; el dar­rer que recull, i que encim­be­lla els que sosté amb una mà, sol ser el més ple, el que cor­res­pon al cli­ent més lle­pa­fils. A punt d'enca­mi­nar-se cap a la cuina, agafa la cis­te­lla del pa i la situa indo­lent­ment al cap­da­munt de la pila que aguanta, a sobre de les res­tes de men­jar del dar­rer plat que hi ha col·locat. I cap dins.

Si la taula és de la colla del sen­glar o dels joves que han orga­nit­zat la quina, el cam­brer, men­tre va api­lant els molts ser­veis que ha de por­tar a la cuina, amb l'ajut dels coberts d'un cli­ent va bui­dant els ali­ments no con­su­mits en un plat. Plat que, ple de res­tes de men­jar, anirà a sobre de la pila... exacte: just a sota de la cis­te­lla del pa.

És a dir que, lle­vat de res­tau­rants d'upa i encara, les cis­te­lles del pa dels men­ja­dors públics de la nació viat­gen de la taula dels cli­ents cap a la cuina repo­sant a sobre del que queda de la vede­lla amb bolets que no s'ha aca­bat l'àvia; en con­tacte amb els peus de porc que no han aca­bat de fer el pes a la mes­tressa; xafant la part del peix a la planxa que no s'ha aca­bat la filla, a dieta. Les cis­te­lles del pa no solen ser pas d'un mate­rial que, com els plats, passi per la pica o pugui nedar al ren­ta­plats; gai­rebé sem­pre són de vímet o de plàstic amb uns relleus que volen imi­tar el vímet.

De més, les cis­te­lles del pa de vímet, o de les imi­ta­ci­ons llurs, tenen forma tron­cocònica o tron­co­pi­ra­mi­dal, de manera que encai­xen l'una amb l'altra com ho fan els plats sopers. I quan el cam­brer arriba al lloc que toca de la cuina, després de bui­dar el pa que hi queda, les va amun­te­gant apro­fi­tant que, això, encai­xen. I –ja ho han ende­vi­nat– el poc o el molt men­jar dels plats que hagi pogut que­dar adhe­rit al cul de l'una, entra en con­tacte amb l'inte­rior de l'altra, de manera que el pa que s'hi ser­virà de nou serà pel cap baix bava­llat, que deien al meu poble.

Per fora, els bai­xos de la majo­ria de cis­te­lles de pa que ater­ren a les tova­lles por­ten incrus­tats indi­cis de pasta, fècula i proteïna de terra, mar i aire; val més no fixar-s'hi gaire, perquè hom podria arri­bar a per­dre part de la gana o tota. I dei­xem-ho aquí; no ens esten­drem amb l'aspecte enganxívol, que pot­ser diria Josep Car­ner, i mar­ronós dels dits bai­xos enllar­dats rei­te­ra­da­ment. Tot això, que fa dècades que dura, resulta par­ti­cu­lar­ment xocant ara que estem a punt d'enci­a­mar-nos l'ama­nida amb oli ser­vit amb pre­ser­va­tiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia