Síria, sense esperança

“Ho sento molt i demano dis­cul­pes al poble sirià per no haver com­plert les seves espe­ran­ces”, va dir dis­sabte pas­sat el diplomàtic algerià i medi­a­dor Laj­dar Bra­himi, en anun­ciar a Gine­bra la fi de la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut acon­se­guir cap acord, cap full de ruta a tre­ba­llar de cara una nova ronda de nego­ci­a­ci­ons.

Si després de la pri­mera con­ferència de Gine­bra sobre Síria, de juny del 2012, sem­blava que uns i altres neces­si­ta­ven con­ti­nuar nego­ci­ant, ara l'acord sem­bla impos­si­ble per cinc raons. La pri­mera és que l'opo­sició està més frag­men­tada que mai, ha recu­lat en el camp de bata­lla i pateix una sèrie de guer­res inter­nes, entre ella mateixa i amb els grups sala­fis­tes, els quals també llui­ten entre si. I en aquesta situ­ació, ni està en con­di­ci­ons d'arri­bar a acords amb el govern ni té la capa­ci­tat de com­plir-los. De fet, a Gine­bra només hi era pre­sent una part de l'opo­sició mode­rada.

La segona és que Al-Assad està més fort que mai després que, gràcies a l'ajut de Hez­bol·là, recu­perés el con­trol de ciu­tats i vies de comu­ni­ca­ci­ons vitals per con­tro­lar el país i demos­trar que governa. Ha recu­pe­rat la ini­ci­a­tiva al camp de bata­lla i ha con­so­li­dat la seva situ­ació. La ter­cera és que, amb l'acord pel des­ar­ma­ment químic del país, que avança molt més len­ta­ment del que es pre­veia, es va esvair l'amenaça d'una ofen­siva mili­tar lide­rada pels Estats Units i l'OTAN. Ara Al-Assad ja no neces­sita fer con­ces­si­ons als nego­ci­a­dors. Sap que ningú li cen­su­rarà que con­tinuï amb la seva estratègia de terra cre­mada.

I la quarta és que el que més pre­o­cupa a les potències inter­na­ci­o­nal i a alguns països de la regió no és Al-Assad, sinó la por que es con­so­lidi el con­trol que té la milícia de l'Estat Islàmic de Síria i el Lle­vant, escin­dida d'Al-Qaida, que domina part de Síria i de l'Iraq, i que amenaça d'enfon­sar l'Iraq en els caos. I qui té més força per
escla­far-la és Al-Assad.

Com­pa­rant l'esce­nari de les nego­ci­a­ci­ons de 2012 i l'actual, si lla­vors l'acord era difícil per la nega­tiva d'Al-Assad a dei­xar el poder, ara és la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal la que no vol­dria un govern sense Al-Assad, ja que ell és l'únic líder que con­trola les seves for­ces arma­des. Un hipotètic acord entre l'opo­sició, rebels i algun mem­bre de l'actual govern, podria abo­car el país encara més al caos, cosa que només bene­fi­ci­a­ria els sala­fis­tes que volen crear un cali­fat a part de Síria i l'Iraq.

I, sor­pre­nent­ment o no, aquest rela­xa­ment de la pressió cap a Al-Assad coin­ci­deix amb una nor­ma­lit­zació de les rela­ci­ons del seu pro­tec­tor, l'Iran, amb Occi­dent després de l'acord sobre el pro­grama nuclear. I aquest reforçament del pre­si­dent sirià ha coin­ci­dit amb l'anunci a Bei­rut, fet del pri­mer minis­tre, Tamam Salam, que, després d'un any d'interi­ni­tat, s'havia arri­bat a un acord per for­mar un govern al Líban. Un acord accep­tat per Hez­bol·là i pels sun­ni­tes de l'expri­mer minis­tre Saad Hariri. I és que el Líban, en la situ­ació de des­go­vern que es tro­bava, no només patia les con­seqüències habi­tu­als de la impli­cació de les seves for­ces en una guerra veïna com la de Síria, sinó que els dos grups sala­fis­tes siri­ans enfron­tats, el Front d'Al-Nursa, franquícia d'Al-Qaida, i l'escin­dida milícia de Estat Islàmic de Síria i el Lle­vant, havien fet sis atemp­tats suïcides les últi­mes set­ma­nes al país; uns atemp­tats que per­ju­di­ca­ven totes les fac­ci­ons a Bei­rut.