La nostra guerra gran
Els diaris parlen aquests dies de Gavrilo Princip, l'home que va fulminar el segle XIX, 14 anys després que hagués acabat oficialment, perquè va catapultar-nos al segle XX el dia que va disparar contra un arxiduc i la seva dona. Com ja saben, això va passar a Sarajevo el 28 de juny de 1914. I va provocar una guerra que va durar uns mesos més que no temps de vida quedava a Princip. Feia 14 anys i mig que el segle XIX hauria d'haver mort: quasi els mateixos que ara fa que ha mort el segle XX, malgrat que, de moment, molts contemporanis no ens acabem de creure que hàgim canviat ni tan sols de dècada. Potser aquesta crisi que patim avui sigui d'aquí a pocs anys el macropont que indicarà als historiadors del futur el pas col·lectiu del ramat humà del segle XX al segle que potser sí que sigui veritat que comença aquests dies. ¿Els sembla que estan tan trasbalsats com van estar els nostres besavis cent anys enrere, quan van passar per la Primera Gran Guerra? Durant aquests quasi 14 anys i mig, arreu hi ha hagut centenars de Gavrilo Princips de tercera o quarta generació disposats a fer el que sigui per canviar de segle i, si pot ser, de mil·lenni. N'hi ha hagut a l'Àfrica, a l'Orient Mitjà, al País Basc i a altres llocs més remots. També entre nosaltres alguns Gavrilo Princips de quarta generació han disparat, han mort i han posat o encara estan disposats a posar bombes. Però, en general, als llocs més civilitzats, els trets són més silenciosos i, sobretot, més subtils. Tenen la forma d'una pujada desproporcionada dels interessos bancaris, d'un augment exagerat dels impostos amb què ens extorqueixen, d'unes noves condicions laborals que ens retornen al temps de l'esclavitud, d'un tancament en rodó a qualsevol canvi que vingui de baix, per més democràtic que sigui, un tancament que segellen amb la cola més rància del seu congrés, de les constitucions amb els seus tribunals o amb la veu de pallassos carregats d'amos com ara aquell portuguès que es diu Durao Barroso. Contra aquestes i moltes altres armes amb què ens ataquen, la gent com vostès o jo sempre hem oposat una resistència admirable. Potser el segle que tot just ara comença serà el nostre segle, un segle en què un càrrec públic no estarà mai més ocupat per algú disposat a posar-se al servei d'allà on hi ha més diners o vots, sinó de la fraternitat, de la llibertat i de la igualtat, de totes aquelles coses que ja es deien en un segle que era abans del XIX, del XX o del XXI i que continua essent també el nostre.
