Eduardo Reyes

Ahir l'Eduardo Reyes estava de dol. Va publicar una piulada en què deia: “Ha muerto Paco de Lucía. Pondré mi guitarra boca abajo durante una semana. Era el más grande! Paco de Lucía era el más grande.” Eduardo Reyes és el president de Súmate, l'entitat que aplega castellanoparlants partidaris de la independència de Catalunya. I Reyes, com tanta gent que ha nascut a Andalusia (ell, a Còrdova fa 56 anys), té Paco de Lucía com una part indispensable de la seva banda sonora. Tant és així que Eduardo Reyes té una guitarra de la qual només se separa quan fa actes de presentació de la seva entitat arreu del país (especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona). Reyes també té una veu profunda, ronca, com la tenia un altre dels seus referents, Camarón de la Isla. Ara el pobre Eduardo s'ha quedat orfe de tots dos. L'Eduardo Reyes mai ha tingut cap problema per presumir de Paco de Lucía ni de Camarón perquè a Catalunya, en contra del fals discurs de la Catalunya enroscada en una barretina, s'ha estimat el flamenc com una font més de cultura. Ben al contrari, costa veure auditoris i mitjans de comunicació de Madrid apostant per música cantada en català perquè, en contra del fals discurs de l'Espanya progre universalista, tot allò fet en català encara sona aliè. Potser per coses així, ara l'Eduardo Reyes no només és independentista sinó que intenta convèncer altres seguidors de Paco de Lucía perquè vegin que no passa res per ser-ho. I és que l'Eduardo, com tants d'altres, també ha vist que aquest procés no el porten ni un sol president ni un grup de catalanoparlants amagats darrere del Pi de les Tres Branques. És la majoria d'un país que s'imagina un futur millor per als seus fills si Catalunya esdevé independent. I després a casa seva cadascú escolta el que més li agrada: flamenc, rumba, pop refinat, folk d'esplai o rock dur. Els uneix un somni i avui un lament: “Quina putada, ha mort el més gran.”