Eduardo Reyes

Ahir l'Edu­ardo Reyes estava de dol. Va publi­car una piu­lada en què deia: “Ha muerto Paco de Lucía. Pondré mi gui­tarra boca abajo durante una semana. Era el más grande! Paco de Lucía era el más grande.” Edu­ardo Reyes és el pre­si­dent de Súmate, l'enti­tat que aplega cas­te­lla­no­par­lants par­ti­da­ris de la inde­pendència de Cata­lu­nya. I Reyes, com tanta gent que ha nas­cut a Anda­lu­sia (ell, a Còrdova fa 56 anys), té Paco de Lucía com una part indis­pen­sa­ble de la seva banda sonora. Tant és així que Edu­ardo Reyes té una gui­tarra de la qual només se separa quan fa actes de pre­sen­tació de la seva enti­tat arreu del país (espe­ci­al­ment a l'àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona). Reyes també té una veu pro­funda, ronca, com la tenia un altre dels seus refe­rents, Camarón de la Isla. Ara el pobre Edu­ardo s'ha que­dat orfe de tots dos. L'Edu­ardo Reyes mai ha tin­gut cap pro­blema per pre­su­mir de Paco de Lucía ni de Camarón perquè a Cata­lu­nya, en con­tra del fals dis­curs de la Cata­lu­nya enros­cada en una bar­re­tina, s'ha esti­mat el fla­menc com una font més de cul­tura. Ben al con­trari, costa veure audi­to­ris i mit­jans de comu­ni­cació de Madrid apos­tant per música can­tada en català perquè, en con­tra del fals dis­curs de l'Espa­nya pro­gre uni­ver­sa­lista, tot allò fet en català encara sona aliè. Pot­ser per coses així, ara l'Edu­ardo Reyes no només és inde­pen­den­tista sinó que intenta convèncer altres segui­dors de Paco de Lucía perquè vegin que no passa res per ser-ho. I és que l'Edu­ardo, com tants d'altres, també ha vist que aquest procés no el por­ten ni un sol pre­si­dent ni un grup de cata­la­no­par­lants ama­gats dar­rere del Pi de les Tres Bran­ques. És la majo­ria d'un país que s'ima­gina un futur millor per als seus fills si Cata­lu­nya esdevé inde­pen­dent. I després a casa seva cadascú escolta el que més li agrada: fla­menc, rumba, pop refi­nat, folk d'esplai o rock dur. Els uneix un somni i avui un lament: “Quina putada, ha mort el més gran.”