35 anys

Era ahir. Qua­tre il·lumi­nats vam deci­dir fer un diari per a les comar­ques giro­ni­nes que obrís horit­zons i ens per­metés lle­gir notícies que fins aquell moment només havíem tro­bat a Presència, i encara lle­gint mol­tes vega­des entre línies. Sem­pre dic que Punt Diari va néixer no amb una sabata i una espar­de­nya sinó amb dues espar­de­nyes. No es va reco­llir tot el capi­tal que era neces­sari, però podia més la il·lusió de molta gent que es va llançar en el pro­jecte que no pas els diners, que com es va demos­trar després eren molt i molt neces­sa­ris. Com a experiència va ser for­mi­da­ble. Per­so­nal­ment vaig anar més d'una vegada a cobrar a alguns quios­cos per poder cobrar el sou migrat de final de mes. S'aguan­tava tot tant amb pin­ces que no vam ser capaços de fer ni el pri­mer número. Quan a les nou del ves­pre els peri­o­dis­tes havíem aca­bat la feina vam anar als tallers on s'havia de mun­tar el diari. Sor­presa: només hi havia fetes qua­tre pla­nes de les vint, em sem­bla, que havia de tenir l'exem­plar d'aquell dia. Impos­si­ble. No hi havia temps mate­rial i, a més, calia por­tar-lo al Diari de Bar­ce­lona, que era on s'havia d'impri­mir i on es va impri­mir durant un temps quan final­ment vam poder sor­tir aquell històric 24 de febrer de 1979. Algun peri­o­dista de l'altre diari de Girona havia vati­ci­nat que no duraríem més de tres set­ma­nes. Per sort, no es va tirar la tova­llola i a poc a poc va anar entrant gent que va creure en el pro­jecte i aquí ens teniu, més de tres decen­nis inten­tant cop­sar la rea­li­tat de les nos­tres comar­ques, la política, la social i la cul­tu­ral. Estic segur que milers de giro­nins es van sen­tir satis­fets en veure l'exem­plar extra­or­di­nari que va sor­tir el pas­sat dia 24. I ara, a més, s'ha pogut cele­brar amb la capçalera de l'Avui, un altre diari que va obrir camí amb una gran par­ti­ci­pació ciu­ta­dana. D'ale­gries i llàgri­mes, les que vul­gueu. Cadascú dels que hem par­ti­ci­pat en l'aven­tura en podríem fer un lli­bre. Però el que més em satisfà a mi per­so­nal­ment és que, amb tots els alts i bai­xos, el diari no ha aban­do­nat mai la seva línia bàsica, con­cre­tada des del pri­mer número en els qua­tre prin­ci­pis bàsics: català, inde­pen­dent, comar­cal i democràtic.

Fa un parell de dies, quan vaig anar a bus­car els dia­ris al quiosc, em vaig tro­bar amb un cone­gut de Girona, sem­pre sor­to­sa­ment molt crític amb el diari, i que em va dir: “Encara com­pro El Punt, com pots veure.” “I que sigui per molts anys”, li vaig con­tes­tar. Gràcies a aquests milers de lec­tors fidels, molts des del pri­mer dia, el diari està ple de vida. I perquè con­tinuï cal que siguem molt crítics. Per això ser defen­sor del lec­tor és per a mi un ser­vei molt pla­ent, sobre­tot quan rebo escrits dels lec­tors que expres­sen els seus punts de vista. No aflui­xeu, us ho demano, entre tots hem de fer el millor diari del món, que no agra­darà a tot­hom, i és nor­mal, però pre­ci­sa­ment aquesta pot ser la prova que es fa un bon pro­ducte.

Un diari plu­ral I entrant en matèria, he rebut un cor­reu electrònic d'un lec­tor, a qui haig de feli­ci­tar de cor pel seu sen­tit de l'humor. És en Josep Salart i em diu: “Podria defen­sar-me de no veure en Duran i Lérida a pri­mera pàgina d'un diari el diu­menge? El metge m'ha reco­ma­nat higi­ene men­tal i segueixo la recepta al peu de la lle­tra, i va, i miri, aquest diu­menge un atac cere­bral que per poc em deixa espat­llat. Ara, entre tots, la tieta, la veïna, la tia Maria, el mossèn que viu aquí al cos­tat, m'estan cal­mant perquè surti de casa i vagi fins a Begur, a veure si puc tro­bar aquest home.” Ras i curt, diu el que volia dir però amb un gran sen­tit de l'humor, que per desgràcia fa molta falta a aquest món nos­tre d'avui. Això que ens diu en Josep ens passa a tots alguna vegada. Pre­ci­sa­ment fa un quants dies va arri­bar una queixa al diari perquè s'havia entre­vis­tat l'Aleix Vidal-Qua­dras. Cer­ta­ment hi ha dia­ris, i ja s'ho faran, amb el seu cri­teri, que només entre­vis­ten o per­me­ten escriure arti­cles a gent del seu mateix parer. Crec que, sobre això, El Punt Avui ha estat molt estricte en el valor irre­nun­ci­a­ble de la lli­ber­tat d'opinió. Ho hem dit mol­tes vega­des, el diari té una línia que no ha ama­gat ni ha dis­si­mu­lat mai, i menys ara. Tot­hom que lle­geix el diari sap que estem a favor del dret a deci­dir i fins i tot pro­pug­nem el sí i sí. Però això no vol dir que no s'accep­tin opi­ni­ons de gent que tenen altres punts de vista. Només hi ha una con­dició: es tracta de gent que accepta el joc democràtic. El diari, crec jo, no ha de donar la paraula als intran­si­gents de torn, que per desgràcia n'hi ha molts. Som demòcra­tes amb els demòcra­tes, encara que hi ha alguns casos que costa creure que ho siguin. Quan no ens agrada la per­sona entre­vis­tada podem fer dues coses: o pres­cin­dir-ne o lle­gir el que ens diu, que sem­pre pot ser interes­sant. Jo em decanto per aquest segon punt.