Carod-Rovira, 2014

Fa cinc anys que Josep-Lluís Carod-Rovira em va obse­quiar un lli­bre seu que s'havia edi­tat no feia gaire. El seu títol era prou ente­ne­dor: 2014, que parli el poble català. De la dedi­catòria, com sem­pre amb la com­pa­nyia d'una esquemàtica este­lada, m'afa­laga molt que em declari “irre­duc­ti­ble” i “còmplice”. Poques vega­des m'he sen­tit tan afa­la­gat.

Tal com diu la “Nota pre­li­mi­nar” de la segona edició, que acaba de sor­tir de les benemèrites prem­ses llei­da­ta­nes de Pagès Edi­tors, l'obra va ser ori­gi­nal­ment “tit­llada de fan­ta­si­osa per uns, des­con­si­de­rada per altres i lle­gida amb atenció per una mino­ria”. Una vegada més, aquest ser­vi­dor estava amb la “mino­ria”.

Mal­grat que ja era clar ales­ho­res que l'inde­pen­den­tisme dels cata­lans crei­xia, que podia espe­rar-se que en un any emblemàtic com aquest ho faria més, que davant del meu llit hi tinc un car­tell que diu “Cata­lu­nya 2014, la victòria és nos­tra” i que, pel que fa al sobi­ra­nisme, més aviat peco d'opti­mista, la veri­tat és que poc m'espe­rava que s'hi arribés amb una majo­ria tan gran.

He de con­fes­sar que, fa cinc anys, vio­lant els drets d'autor, en vaig tra­duir a l'espa­nyol de Mèxic algu­nes parts, per fer-ne ús públi­ca­ment quan he pogut par­lar del tema.

Els dar­rers dies hem vist amb gran goig que, de la segona edició, ja se n'han fet dues reim­pres­si­ons i que s'ha anat pre­sen­tat a un reguit­zell de llocs amb un èxit extra­or­di­nari, agru­pant fins i tot cata­lans que encara no fa qua­tre dies pen­sa­ven que les idees d'en Carod-Rovira eren pròpies d'un som­ni­a­trui­tes.

Quina és la gràcia prin­ci­pal d'aquest lli­bre? Doncs que hom pot tro­bar-hi res­pos­tes a pre­gun­tes que angoi­xen la soci­e­tat cata­lana i idees ben pre­ci­ses del que més li convé. Però n'hi ha més que se sin­te­titza en la idea i la vocació d'una “iden­ti­tat naci­o­nal cata­lana reno­vada, posada al dia, oberta, resul­tat de la fusió de la iden­ti­tat herència i de la iden­ti­tat cívica”; és a dir, el reclam d'un “país inclu­siu, obert... com a expressió de tota la soci­e­tat”.

Res­pec­tant les raons que alguns tenen per ser-ho, cal dir que entre els cata­la­nis­tes s'hi troba de vega­des un exclu­si­visme que més aviat fa mal. Recordo per exem­ple un dis­tin­git escrip­tor valencià que a Gua­da­la­jara, durant la Fira del 2004, davant de les càmeres de TV3, en pre­gun­tar-me jo mateix si els mexi­cans que escrivíem en català podíem con­si­de­rar-nos part de la cul­tura cata­lana, va mani­fes­tar categòrica­ment que no. Diver­ses vega­des me n'he sen­tit de mar­gi­nat, fins i tot quan algú, volent ser ama­ble, m'agra­eix que parli català “sense ser-ho”.

En canvi Carod-Rovira diu: “És català qui en vol ser, hagi nas­cut on hagi nas­cut, parli la llen­gua que parli a casa, dugui els cognoms que dugui.” Cata­lu­nya l'hem de re-fer entre tots... els que se sen­ten cata­lans només i aquells que se sen­ten cata­lans també.

M'il·lusi­ona molt que aquest home torni a la pales­tra social com el que és: un ina­va­lu­a­ble cata­la­nista, ja alli­be­rat d'eti­que­tes par­ti­dis­tes que més aviat fan nosa, per esde­ve­nir un autèntic diri­gent d'aquesta Cata­lu­nya que ha d'aglu­ti­nar a tots: els de din­tre i els de fora –com jo– i els nou­vin­guts i els que tenen el suport de vàries gene­ra­ci­ons i de molts i molts anys de ser inde­pen­den­tis­tes –també com jo–.