Gràcies, Monago

Estimat president d'Extremadura: gràcies per donar-nos la solidaritat del teu pròsper poble al nostre decrèpit país. Gràcies per pagar l'educació als meus fills i la pensió als meus pares. Gràcies per estirar del carro en temps de crisi. Gràcies per mostrar-nos quin era el camí per reduir la despesa de les administracions: 4,3 funcionaris per cada 100 habitants (la comunitat autònoma amb més funcionaris per població) mentre que els garrepes de Catalunya tenim la xifra a la meitat, 2,2 ínfims treballadors públics per cada 100 habitants. Gràcies i disculpes, senyor Monago. Disculpes per haver anat sempre amb la cançó de l'enfadós i el victimisme. Vostès fent de locomotora i nosaltres, el ploricó. Estàvem tan desconsolats que per calmar-nos vam haver d'inventar-nos el copagament a les farmàcies, el cèntim sanitari i les retallades de sou a aquells funcionaris que tant li agrada contractar. Gràcies, disculpes i vigili: amb una situació tan idíl·lica li pronostico una allau de catalans que vindrem en massa a les seves contrades. I és que a les escoles extremenyes els nanos tenen un ordinador per cada dos alumnes mentre que aquí, que som molt de repartir-nos-ho tot com a bons germans, els estudiants en tenen un per cada cinc. Si a tot això hi afegeix que a Catalunya 2 de cada 3 km de via ràpida són de peatge, i a Extremadura totes les autopistes són de franc, l'exili sembla més una necessitat que un caprici. Però alerta, amb tanta insolidaritat per part de la resta de l'Estat li vindran ganes de tenir un millor tracte fiscal i, qui ho sap, potser més autogovern. Però això no ho podrà fer sol, necessitarà saber si per plantejar un nou status davant Madrid té el poble al darrere. I llavors li vindran ganes de fer una consulta. Però aleshores, senyor Monago, jo li reclamaré poder votar també (des del Vallès Occidental) sobre si vostè té dret a demanar més poder davant de l'Estat. I llavors veurà la gràcia, concretament la poca gràcia, que li farà.