Opinió

Campanes al vol

El dèficit i el deute
del país no s'estan reconduint i no justifiquen cap mena d'autosatisfacció

Per enèsima vegada, Rajoy llança les cam­pa­nes al vol i asse­gura que, ara sí, és visi­ble un mínim d'apa­rent recu­pe­ració sense haver de recórrer a gali­ma­ties de xifres ni retocs de cosmètica sobre pre­te­ses dècimes de cre­ació d'uns llocs de tre­ball encara invi­si­bles. De fet, encara estem per damunt d'un atur que supera el 25% i que afecta més del 50% dels joves, que opten cada vegada més per l'emi­gració. El dèficit i el deute del país no s'estan recon­duint i no jus­ti­fi­quen cap mena d'auto­sa­tis­facció ni la curi­osa referència a pas­sar el cap d'Hor­nos com aquells mari­ners de Saint-Malo que a bord can­ta­ven “nous irons a Val­paraíso”. I no té tam­poc gens de sen­tit que en el Minis­teri d'Eco­no­mia hi hagi una clara sen­sació de rom­pan filas. Guin­dos ja es postula per un càrrec. Els asses­sors reco­ma­nen els aspi­rants com Arias Cañete o García Mar­ga­llo i sem­bla que, amb el vis­ti­plau d'Ale­ma­nya, el subs­ti­tut de Durao Bar­roso podria ser un meri­di­o­nal. Tenim, però, la taca de figu­rar al rànquing com a país amb més cor­rupció i l'ener­gia elèctrica més cara del món indus­tri­a­lit­zat. A part que algu­nes ope­ra­ci­ons cri­din molt l'atenció, com ara que Rato i el seu con­se­ller dele­gat a Bankia hagin cobrat uns quants mili­ons d'euros pel mèrit d'haver tan­cat 657 ofi­ci­nes i haver aco­mi­a­dat 3.800 emple­ats a la pri­mera tacada i de fer-ho amb el “premi” d'una gra­ti­fi­cació per la rapi­desa en l'exe­cució. També sem­bla exi­gi­ble que quan el pre­si­dent d'un banc toca la cam­pana a Wall Street per anun­ciar la pre­sen­tació de l'enti­tat a la borsa, el màxim exe­cu­tiu no cobri de la banca Lazard i de La Caixa con­tra les nor­mes esta­bler­tes. Estètica­ment, i no sé si legal­ment, és cor­recte rebre un informe previ remu­ne­rat de Lazard que indi­cava que la fallida de Bankia sem­blava immi­nent?

En fi, així van les coses en aquest país en el qual l'apa­rició dels governs autonòmics no s'ha traduït en una equi­va­lent reducció de plan­ti­lles en l'admi­nis­tració cen­tral. Ho saben que, a més a més, els fun­ci­o­na­ris poden dinar al minis­teri per 3,40 euros i també hi tenen accés fami­li­ars dels ser­vi­dors públics? Els preus són, en rea­li­tat, sub­ven­ci­o­nats, perquè els con­ces­si­o­na­ris pri­vats no paguen llo­guer. El prin­ci­pal adju­di­ca­tari era Arturo Fernández, col·lega, amic i vice­pre­si­dent de la CEOE encapçalada per Díaz Fer­ran, resi­dent, de moment, a la presó. A Cata­lu­nya el nom­bre de bene­fi­ci­a­ris és més baix. Com­pa­rin que del total de tre­ba­lla­dors d'Extre­ma­dura el 35% siguin fun­ci­o­na­ris men­tre aquí només repre­sen­ten un 9%. Són nor­mals aquests trac­tes en un país en crisi severa on els fills dels mili­tars tenen residències uni­ver­sitàries o els emple­ats del Minis­teri de Sani­tat dis­po­sen d'una illa balear per pas­sar-hi les vacan­ces. És clar que es comença així i s'aca­ben fent infra­es­truc­tu­res com un AVE inne­ces­sari i escan­da­lo­sa­ment ina­frau­ti­lit­zat, aero­ports sense vols i auto­pis­tes gratuïtes en uns ter­ri­to­ris afa­vo­rits en detri­ment dels qui paguen peat­ges. Real­ment, ens ho podem per­me­tre tot això dels macro­sub­ma­rins, les mega­ter­mi­nals de Bara­jas, les retri­bu­ci­ons dels exe­cu­tius, les tari­fes de ser­veis públics regu­lats, les con­ces­si­ons pri­va­tit­za­des, els res­cats ban­ca­ris, les grans obres (Panamà, Sacyr), els avals de l'estil de CESCE, els con­trac­tes petro­li­ers en països ines­ta­bles, les ofer­tes temeràries en con­cur­sos amb refor­mats de preus i, en gene­ral, qual­se­vol com­promís que obli­gui el con­tri­bu­ent a pagar unes deci­si­ons en l'ela­bo­ració de les quals no ha inter­vin­gut i que per decisió d'un sàtrapa de minis­teri ens pena­litza el poder adqui­si­tiu i ens reta­lla.

Caldrà estar, doncs, ama­tents al rei­te­ra­tiu debat de qui és víctima d'un espoli fis­cal en un autèntic joc dels dis­ba­rats, espe­ci­al­ment si el minis­tre Mon­toro can­via de parer meto­dològic sobre les balan­ces fis­cals a fi de com­plaure uns incon­di­ci­o­nals con­vençuts avant la let­tre. Si vol més carbó per a la loco­mo­tora, poden esgri­mir que l'ajut del preu del gas i les apor­ta­ci­ons finan­ce­res equi­va­len a que­dar-se una Ucraïna i mitja cada any. Patim també del taló d'Aquil·les d'unes obres públi­ques abso­lu­ta­ment insu­fi­ci­ents i, segons el pre­si­dent de la patro­nal del sec­tor (COOC), pen­sar en una remun­tada abans del 2017 seria un dis­ba­rat. Mal­grat tot, hi ha una petita espe­rança per part de les grans empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals i, sense anar més lluny, la pro­moció del cloud de Micro­soft il·lus­trada amb cas­te­llers i fes­tes popu­lars de Bar­ce­lona que ens aca­ben situ­ant amb la mino­ria selecta de les noves tec­no­lo­gies, que són garan­tia de futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia