Com ara Crimea

Que ni tot és blanc ni tot és negre s'aprèn amb l'experiència i mirant les pel·lícules del millor Hollywood. Que par­lant no sem­pre s'entén la gent, també. I que el prin­cipi democràtic no sem­pre resol les qüesti­ons polítiques i soci­als més com­ple­xes, igual­ment. El Par­la­ment de Cri­mea acaba d'apro­var “per una­ni­mi­tat” incor­po­rar-se a Rússia i ha con­vo­cat un referèndum per resol­dre la qüestió. Molt bé. Així com cal. Però ales­ho­res arri­ben altres con­si­de­ra­ci­ons. Per exem­ple, es pot con­vo­car una con­sulta d'aquest gruix amb una tropa sense iden­ti­fi­car ocu­pant el ter­ri­tori? És a dir, es pot votar amb lli­ber­tat davant els sol­dats rus­sos o pro­rus­sos? Una altra: és cert que Cri­mea és ucraïnesa des que la Unió Soviètica la va cedir el 1954, però també ho és que la població de la regió va ser depor­tada i alte­rada per Sta­lin. Els seus pobla­dors lla­vors majo­ri­ta­ris, els tàtars, ara han que­dat reduïts a la insig­ni­ficància demogràfica. La població actual, resul­tant de les grans depor­ta­ci­ons, és, doncs, arti­fi­cial, però és la població real i, per tant, són ells els que han de deci­dir on situen el seu país. Uf! Ara, apli­car aquesta màxima a qual­se­vol cas és trampós i injust. Quina població hau­ria de votar ara en un referèndum, si n'hi hagués, al Sàhara exes­pa­nyol? La del cens de 1975 o l'actual, dis­tor­si­o­nada per l'acció de Rabat? Mal­grat totes aques­tes con­si­de­ra­ci­ons, per resol­dre el dilema de la manera més sen­sata, que votin, que ho facin en lli­ber­tat i que sigui el que Espa­nya no vol.