Ciclogènesi explosiva

Enguany ha estat el primer que hem vist com el nord de l'Estat espanyol rebia les escomeses d'un seguit de borrasques furioses que els meteoròlegs en diuen ciclogènesi explosiva, o també bomba meteorològica, pel seu alt poder destructiu. L'espectacle d'unes ones altíssimes entrant i destruint molt del mobiliari urbà i negocis i també de les columnes altíssimes d'aigua que feien les ones en xocar contra les pedres de la costa va ser pràcticament una imatge diària d'aquest febrer passat. En el món polític i econòmic, com en el meteorològic, l'estabilitat sempre és molt feble i ja sabem que un aleteig de papallona a Ucraïna pot provocar una ciclogènesi a l'Estat espanyol i a les borses mundials. Ens resistim a acceptar que els humans, amb la globalització, ens hem instal·lat en l'època de les incerteses perquè les interdependències que ens han fet més solidaris també ens han fet més precaris.

La poderosíssima Alemanya, per exemple, és clarament dependent del gas de Rússia igual com la City de Londres, la banca, n'és una creditora i, amb aquest lligam d'interessos, és explicable que aquest conflicte amb Rússia, fora de les paraules, no vagi més enllà. I com que qui ara té tots els trumfos és Vladímir Putin i, a més, té l'oportunitat de solucionar per sempre la propietat de la seva gran base de Sebastòpol i, a més a més és un polític amb escassos escrúpols democràtics, la política de fets consumats serà la que prevaldrà. A la UE i els EUA només els restarà la possibilitat d'acceptar-ho i d'ajudar la part que resti d'Ucraïna per tal que no caigui en el pou d'esdevenir un país inviable. I si aquest procés es va fent com ara, els mercats internacionals i l'economia mundial ho acceptarà.

Però com que enguany és un any d'onades de ciclons, n'ha d'arribar un altre a la nostra costa que pot anar agafant força amb el temps: el finançament autonòmic. De moment hem vist que les primeres declaracions de presidents autonòmics del PP tenen una força inusitada i un potencial mai vist, perquè tot i que en bona part sembla que dirigeixen el poder crític contra la costa catalana, també van molt encaminades cap a Cristóbal Montoro. “La pela es la pela”, deia el populista José Antonio Monago, president d'Extremadura.

I així és com justificava la seva injustificable creuada per intentar continuar gaudint del privilegi de ser la comunitat més subvencionada dels últims 30 anys. A l'altra banda de la costa hi ha el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, una de les comunitats en què ara també es queixen pel dèficit fiscal que ha de suportar. I entremig, i callats, hi ha el País Basc i Navarra, que tenen el privilegi del concert. I quan a la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaria li parlen d'aquest greuge, ella tanca la discussió dient que aquest debat va quedar tancat amb la Constitució. Com és natural, la vicepresidenta menteix. La Constitució tanca el debat del sistema, però no el del cupo; és a dir, allò que aquestes comunitats han d'aportar a l'Estat, i això es negocia cada cinc anys, i és en els resultats d'aquesta negociació on es produeixen els privilegis, que el PP i PSOE defensen i emparen.

I per reforçar aquesta tempesta hem entrat en un període electoral que trastoca totes les urgències. Mariano Rajoy, a Dublín, ha començat a canviar cromos per poder i per favors amb el PPE (que inclou UDC), i va votar a favor del candidat d'Angela Merkel, l'expresident de l'Eurogrup Jean-Claude Juncker, aquest luxemburguès que en deixar el càrrec va declarar:“tenia molts dubtes sobre el ritme de la consolidació que s'aplicava en alguns països de la zona euro i alguns governs subestimen l'enorme drama de l'atur”, unes declaracions que potser ara oblidarà.