La il·lusió d'entendre

El record del pas­sat està for­ta­ment influït pel pre­sent. És difícil recor­dar el que pensàvem sobre el futur abans que succeïssin els fets que cons­ti­tu­ei­xen pre­ci­sa­ment aquest futur, perquè la rea­li­tat d'aquests fets intro­du­eix una nova vari­a­ble que con­di­ci­ona la memòria.

Quan el pre­si­dent Nixon va visi­tar la Xina per pri­mera vegada, el 1972, es va fer una enquesta a ciu­ta­dans ame­ri­cans perquè esti­mes­sin les pro­ba­bi­li­tats d'èxit de la ini­ci­a­tiva diplomàtica: par­la­rien ober­ta­ment els pre­si­dents Mao i Nixon? Després de trenta anys d'ene­mis­tat, seria pos­si­ble que els dos països tro­bes­sin un entorn de col·labo­ració i de diàleg? Les posi­ci­ons prèvies, com ara el suport dels EUA a Taiwan, no impos­si­bi­li­ta­rien l'inici d'un diàleg franc i obert? El viatge va ser un èxit ines­pe­rat...

Després es va dema­nar a les matei­xes per­so­nes que com­pa­res­sin la seva opinió prèvia amb la poste­rior. El resul­tat va ser que els enques­tats van exa­ge­rar la seva posició ini­cial per la força dels fets. El per­cen­tatge dels que opi­na­ven que el viatge seria un fracàs es va reduir, les opi­ni­ons prèvies van ser recor­da­des tenint en compte el que ja se sabia que havia succeït i, per tant, la memòria va ser ine­xacta i errònia.

Quan una per­sona fa una acció arris­cada però té èxit, és difícil que l'acció es jutgi com impru­dent, però si aquesta mateixa acció resulta un fracàs, és pro­ba­ble que el grau d'imprudència amb què serà qua­li­fi­cada sigui més gran, encara que el nivell de risc és, per la seva pròpia natu­ra­lesa, inde­pen­dent del resul­tat. El fil­tre de la memòria fa que el resul­tat influ­eixi ine­vi­ta­ble­ment en el judici que es fa sobre les acci­ons que en són l'ori­gen.

Diu el Nobel Daniel Kah­ne­man que “la nos­tra con­so­la­dora con­vicció que el món té sen­tit des­cansa sobre un fona­ment segur: la nos­tra capa­ci­tat quasi il·limi­tada per igno­rar la nos­tra ignorància”. Ens pen­sem que sabem i sabem menys del que pen­sem, esta­blim rela­ci­ons de causa-efecte que resulta que no són més que inter­pre­ta­ci­ons sub­jec­ti­ves de l'ale­a­to­ri­e­tat amb què es pro­du­ei­xen molts esde­ve­ni­ments.

Si es fa la relació de les empre­ses que tenen èxit res­pecte a les que estan ben ges­ti­o­na­des, resulta que la vin­cu­lació d'una qüestió amb l'altra és baixa, perquè la cor­re­lació resis­teix difícil­ment el pas del temps; un canvi de cir­cumstàncies del mer­cat o d'idoneïtat del pro­ducte que abans tenia èxit i ara ha que­dat obso­let no és en gene­ral cor­re­git per la direcció, sinó que és l'ori­gen del canvi de sort de l'empresa i això porta a la con­clusió que, si abans es tenia èxit i ara no, la raó no era de gestió, sinó de cir­cumstàncies favo­ra­bles del mer­cat o de l'entorn. Només la rei­te­ració de l'èxit de les empre­ses en el mer­cat pot iden­ti­fi­car una bona gestió, però quan­tes empre­ses man­te­nen el seu èxit quan les cir­cumstàncies can­vien? La res­posta és que molt poques, i la con­clusió és que una bona gestió és una raresa que solem con­fon­dre amb l'èxit, que es deu a múlti­ples raons i menys a la gestió mateixa.

el 1984 es va fer un estudi a la Uni­ver­si­tat de Califòrnia sobre 10.000 comp­tes bor­sa­ris en un període de set anys i que repre­sen­ta­ven 163.000 ope­ra­ci­ons de com­pra i venda d'acci­ons. Es va exa­mi­nar l'evo­lució dels valors que es com­pra­ven i es venien, i de mit­jana els valors venuts van pujar per any un 3,2% més que els com­prats. Indi­vi­du­al­ment, hi va haver inver­sors que ho van fer molt millor que d'altres i, per tant, van gua­nyar molts diners i d'altres en van per­dre també molts, però la mit­jana de tots porta a con­cloure que el resul­tat hau­ria estat millor si no s'hagués com­prat ni venut res; és a dir, l'atzar té una influència més gran que la decisió per­so­nal, basada en el que teòrica­ment hau­ria de ser conei­xe­ment del mer­cat. Un inver­sor a borsa que fa transac­ci­ons per­ma­nents pretén ser més intel·ligent que el mer­cat, perquè ell com­pra el que con­si­dera que el mer­cat no valora prou i ven el que con­si­dera que el mer­cat valora en excés, i això està sotmès a tal quan­ti­tat de fac­tors que en gene­ral fa difícil que l'inver­sor indi­vi­dual superi el mer­cat.

L'experiència del pas­sat és la que ens porta a infe­rir què serà el futur i, vista la difi­cul­tat d'ana­lit­zar el pas­sat des del pre­sent, s'arriba a la con­clusió que la volun­tat humana de creure que se sap el que s'ignora fa que vis­quem en la il·lusió de la nos­tra pròpia ignorància.