Crimea

Situ­ada al nord del mar Negre, Cri­mea ha estat un encre­ua­ment de pobles, d'influències i de colònies des de l'anti­gui­tat: esci­tes, grecs, gots, huns, romans, bizan­tins, magi­ars, mon­gols, pet­xe­negs, cumans i tàtars (tots tres de llen­gua turca), geno­ve­sos, vene­ci­ans, arme­nis, àrabs... L'expansió de l'islam entre els tàtars de Cri­mea data dels segles XIII i XIV. Final­ment, entre 1771 i 1774 el kha­nat de Cri­mea (des del segle XV hi gover­nava una dinas­tia des­cen­dent de Gen­guis Khan) fou ocu­pat per Rússia i l'imperi otomà renuncià a la sobi­ra­nia sobre la península. El 1783 Mos­cou s'anne­xi­o­nava Cri­mea.

La revo­lució d'octu­bre de 1917 donà pas, el març de 1918, a la cons­ti­tució de la República Soviètica de Tau­rida. D'existència efímera, ja que l'abril d'aquell mateix any els ale­manys ocu­pa­ven la península, que aban­do­na­rien al novem­bre, poc abans del desem­bar­ca­ment aliat el desem­bre de 1918. Es cons­tituí un govern blanc pro­a­liat que va sucum­bir davant l'Exèrcit Roig. L'abril de 1919 es pro­cla­mava la República Soci­a­lista Soviètica de Cri­mea, que al juny era ocu­pada per l'Exèrcit Blanc (anti­co­mu­nis­tes) fins que el novem­bre de 1920 la península pas­sava de nou a mans soviètiques. La Segona Guerra Mun­dial també afectà direc­ta­ment Cri­mea, que fou ocu­pada pels ale­manys (de setem­bre de 1941 a maig de 1944). Poc després, Sta­lin depor­tava milers de tàtars de Cri­mea cap a l'Àsia Cen­tral acu­sats de col·labo­ra­ci­o­nisme amb els nazis. El febrer de 1945, els líders ali­ats (Joseph Sta­lin, Frank­lin D. Roo­se­velt i Wins­ton Churc­hill) es reu­nien a Ialta (Cri­mea) per pac­tar el futur de l'Europa alli­be­rada, la cons­ti­tució de Naci­ons Uni­des i l'entrada de l'URSS en la guerra con­tra el Japó. Final­ment, el 1954, Nikita Khrus­xov cedia la península, on es troba la base naval russa de Sebastòpol, a la República Soci­a­lista Soviètica d'Ucraïna, que lla­vors for­mava part de l'URSS. En el procés d'implosió de l'URSS, Ucraïna esde­vingué inde­pen­dent l'agost de 1991.

Tan­ma­teix, la crisi actual no s'explica només per la tur­men­tada història de la península. Cal situar-la en els nous aires de guerra freda que han sor­git del xoc d'interes­sos entre Rússia, la UE i els Estats Units. Vladímir Putin basa la seva política exte­rior a recu­pe­rar el paper de Rússia com a gran potència –si més no, regi­o­nal– i a opo­sar-se a una nova expansió de l'OTAN i de la UE cap a l'est. El deto­nant ha estat l'oferta de Brus­sel·les a Kíev d'un acord d'asso­ci­ació. La nega­tiva del cor­rupte règim de l'expre­si­dent Víktor Ianukóvitx donà ori­gen a les pro­tes­tes de la plaça Mai­dan (Kíev), que cul­mi­na­ren amb la fugida de Ianukóvitx i la for­mació d'un govern pro­vi­si­o­nal. Per Putin això amenaça direc­ta­ment les línies ver­me­lles d'influència russa, i la seva res­posta ha estat l'ocu­pació mili­tar de Cri­mea i la con­vo­catòria d'un referèndum per deci­dir el futur de la península. Ara per ara no es pot fer res per impe­dir l'annexió de Cri­mea a Rússia. La feblesa de la UE i dels EUA ha que­dat en evidència. A més, Putin té a les seves mans la clau dels gaso­duc­tes que abas­tei­xen gran part de l'Europa cen­tral i ori­en­tal.

Una crisi geo­política que el govern espa­nyol matus­se­ra­ment ha inten­tat apro­fi­tar com­pa­rant el referèndum de Cri­mea amb el procés català. S'oblida Rajoy que el caràcter democràtic dels actors polítics es defi­neix no pels fins, sinó pels mètodes que s'uti­lit­zen per acon­se­guir-los i que, evi­dent­ment, des­car­ten tot ús de la violència. Ras i curt, les aspi­ra­ci­ons d'una part de la població de Cri­mea de for­mar part de Rússia –una altra qüestió és si aquesta és una aposta encer­tada– poden ser legítimes, però el que no és admis­si­ble és la rea­lit­zació d'un referèndum sota les botes de l'ocu­pació de l'exèrcit rus.