Venim del silenci

Tothom, per imperatiu de l'evolució, està condemnat a aprendre a suportar les corresponents dosis de solitud, el nostre darrer refugi. Hi ha, però, qui en fa el seu sistema de vida, i em ve a la memòria la imatge dels homes solitaris que viuen en qualsevol comunitat. A Campdevànol m'agrada observar-los i imaginar què hi pot haver rere el seu silenci. Hi ha qui no parla amb ningú perquè és clarament antisocial i de tant discutir amb tothom per qualsevol fotesa la gent en fuig. Hi ha el tímid extremat que sempre sol anar amb una colla que sempre fa broma de la seva actitud callada. També considero com a solitàries aquelles persones tan amables, que sempre estan envoltades de gent, que són enginyoses i que sempre estan a punt per compartir bons moments. Mai, però, mostren a ningú cap característica personal, cap malentès, cap divergència. De la meva infància, guardo memòria d'un personatge, el senyor Forquilla, que ben vestit de gris, amb una maleta i desplaçant-se en tren recorria les botigues del Ripollès com a viatjant de papers i paperines. Faltava poc per a la irrupció del plàstic. Les seves faccions eren gracioses i rialleres i es trobava bé entre la mainada, que l'adoràvem. Encara el veig travessant la plaça amb un grup de nens i nenes al darrere cridant i cantant “senyor Forquilla, senyor Forquilla!” S'aturava i automàticament ens posàvem en fila índia davant d'ell, que ens feia un petit pessic als cabells a canvi d'un caramel dels que sempre duia a la butxaca. Se n'anava, tan sol com havia arribat, amb una corrua de canalla al darrere. De petit també envejava, a vegades, aquells homes sols que anaven de poble en poble arreglant paraigües o esmolant ganivets. Els imaginava com a viatgers i aventurers rics en històries. De tots els solitaris, però, el meu preferit és aquell a qui els altres es refereixen com “aquell home que sempre saluda i no diu mai res”, el savi que ho és més pel que calla que pel que explica i que és a tot arreu. L'home que ha fet del seu silenci el dipositari dels seus pensaments. N'he conegut alguns amb qui he aconseguit mantenir algun diàleg, i sorprèn la lucidesa i la quantitat de coneixement que han adquirit amb l'observació callada, amb tant de temps substituint les paraules per reflexions, sempre solitàries.