Quatre llibres

Tiquets per als subs­crip­tors

En Josep Ama­deu, de Vila­de­cans, m'envia un cor­reu electrònic en què em plan­teja el pro­blema dels tiquets per poder anar a bus­car el diari on ens vagi millor. En par­lem amb detall amb els res­pon­sa­bles de dis­tri­bució. El diari o bé el podem com­prar al quiosc o bé ens hi podem subs­criure. Aquests són, em diuen, els dos sis­te­mes habi­tu­als d'adqui­rir el diari. En llocs grans ens poden por­tar el diari a casa cada dia molt d'hora, de tal manera que quan ens posem a esmor­zar ja el podem lle­gir o bé el podem aga­far i por­tar-lo al lloc de tre­ball. Hi ha, però, un pro­blema: els que el cap de set­mana se'n van a fora, a la segona residència. Aquí entra el tema dels tiquets, que em volen dei­xar ben clar que no són el sis­tema habi­tual per pos­seir el diari sinó l'excepció. Si sabem els dies fixos que no esta­rem a casa, dema­nem els tiquets i podrem anar-lo a bus­car on ens tro­bem, ja sigui per sor­ti­des fixes o per vacan­ces. El pro­blema rau quan no sabem mai on ens tro­ba­rem. En Josep Ama­deu em diu que li agra­da­ria ser subs­crip­tor però no pot perquè “no es pot ser subs­crip­tor mit­jançant els vals de des­compte”. I s'explica. No hi ha, per norma, vals per tot l'any. Com he dit abans, aquests són una excepció. Es veu que el tema vals és molt com­pli­cat per a l'admi­nis­tració del diari i, per tant, es donen en oca­si­ons pun­tu­als. També és cert, i jo ho he vist amb els meus pro­pis ulls, que hi ha gent que uti­litza el val per com­prar un dia deter­mi­nat un altre diari. “O lla­mi­na­du­res”, em diuen, no sé si de conya. Entenc el pro­blema d'en Josep, perquè és el que em passa a mi. Difícil­ment estic dos dies seguits al meu domi­cili habi­tual. I, a més, no tinc dies fixos. Si no puc tenir els vals per tota la set­mana no podria ser subs­crip­tor. Com que es tracta de casos excep­ci­o­nals, també crec que el diari hi tro­barà alguna solució. És qüestió de posar-se en con­tacte amb el Club del Subs­crip­tor i plan­te­jar el pro­blema. Ha de ser fàcil tro­bar la solució ade­quada, ja que el lec­tor vol tenir el diari i l'empresa en vol ven­dre. Josep, espero que reso­leu el tema amb bons resul­tats per a totes dues parts.

I encara erra­des

En Jaume Riu, un bar­ce­loní que resi­deix pràcti­ca­ment sem­pre a l'Empordà des que s'ha jubi­lat, ens feli­cita per la magnífica entre­vista de Valèria Gai­llard al sociòleg Zig­munt Bau­man, publi­cada dilluns pas­sat, dia 10, amb l'afe­git d'una foto­gra­fia esplèndida de Juanma Ramos. Hi estic d'acord perquè a mi també em va cri­dar l'atenció i me la vaig lle­gir de dalt a baix. Veri­ta­ble­ment hi ha per­so­nes que et diuen coses que t'aju­den a pen­sar. Hi ha un però, em diu en Jaume: són les erra­des que es tro­ben en l'arti­cle de referència i en d'altres. I me'n diu algu­nes, que ara no repro­duiré, sobre­tot quan es parla de dades con­cre­tes i de tants per cent. Em diu en Jaume: “Amb tota cor­di­a­li­tat t'ho comu­nico perquè la lle­tra escrita amb erra­des fa supo­sar que n'hi poden haver d'altres que no hem adver­tit… i tot ple­gat com­porta l'efecte per­vers de fer per­dre con­fiança en allò que lle­gei­xes.” Què et puc dir, Jaume? Tens tota la raó, i no hem de bus­car jus­ti­fi­ca­ci­ons. Un toc d'atenció, doncs, als redac­tors i als cor­rec­tors. Cal ser molt prim­mi­rat, repas­sar molt els tex­tos i –això el diari ho fa i em sem­bla molt bé– quan surt alguna equi­vo­cació l'endemà mateix, si pot ser, rec­ti­fi­car; que rec­ti­fi­car és de savis.

Pot­ser el més impor­tant és ser sin­cers i si hi ha alguna infor­mació que no tenim prou clara, doncs dir-ho i ja està. Sabem que tre­ba­llar d'un dia per l'altre com­porta molts pro­ble­mes, i no sem­pre hi ha el temps sufi­ci­ent per anar a bus­car a fons els detalls de la notícia. A mi, per­so­nal­ment, m'agrada molt lle­gir coses com “segons ens han dit”, “no hem pogut con­fir­mar ofi­ci­al­ment la notícia”, etc. La sin­ce­ri­tat per damunt de tot.