Opinió

Càsting de bisbes

Estem davant d'un adéu definitiu a la R de Rouco i Ratzinger. La B de Bergoglio i la B de Blázquez inauguren una nova època. Que no sigui amb la B de breu

Ricardo Blázquez feia olor d'ove­lla, de petit, a Villa­nu­eva del Cam­pi­llo. Vivia a Àvila, terra de la gran santa Teresa. Tenia cura de les ove­lles i dels camps. Aju­dava els seus pares. Vivia en con­tacte amb la terra. El nou pre­si­dent dels bis­bes espa­nyols hau­ria de seguir fent “olor d'ove­lla”. Si fem un càsting epis­co­pal, les carac­terísti­ques pròpies del per­fil de bisbe a l'era del papa Fran­cesc és ben diàfana: sen­zi­llesa, pro­xi­mi­tat al poble, bon­ho­mia, aus­te­ri­tat, mise­ricòrdia, humi­li­tat, con­tacte amb la terra. Espi­ri­tual, és clar, però amb els peus anco­rats al món.

El futur car­de­nal (la por­pra no es farà espe­rar) no aporta una inu­si­tada nove­tat. Ja havia ocu­pat aquest càrrec i per tant no es pot par­lar d'un efecte inèdit a l'assem­blea de bis­bes espa­nyols, que, tot sigui dit, no és pre­ci­sa­ment pro­cliu als grans can­vis i a sor­pre­ses i cops d'efecte. Els bis­bes, com les mar­ques, solen ser con­ser­va­dors. Només s'arris­quen si són molt profètics o, en aquest cas, si fan cas al seu líder, que està mar­cant de manera pre­cisa el camí. El papa Fran­cesc no emana nor­mes inter­nes. Ell és la norma. Ell és l'estil de con­ducta. I els seus ho han entès. Pocs dies després de la visita ad limina apos­to­lo­rum que fan els bis­bes cada cinc anys a Roma, els pre­lats espa­nyols han tor­nat amb un xip incor­po­rat. S'han reu­nit, han votat i ha sor­tit per majo­ria Blázquez. No hi havia dub­tes forts. Era el can­di­dat “papal”, el bisbe que com un imant genera més con­sen­sos.

Amb tot, estic con­vençuda que si ara governés Rat­zin­ger, molts dirien que el bisbe Blázquez és el per­fil Benet XVI: fi teòleg, for­mat a Ale­ma­nya, autor de lli­bres amb títols tan cris­tològics com ara La resur­rección en la cris­to­logía de Wolf­hart Pan­nen­berg, i acadèmic. Ha ocu­pat càrrecs en ins­ti­tu­ci­ons acadèmiques com ara la Pon­tifícia Uni­ver­si­tat de Sala­manca i ha estat una per­sona deci­siva en la recon­ducció dels Legi­o­na­ris de Crist i del movi­ment Reg­num Christi.

L'han triat perquè és mode­rat. Hem d'enten­dre que ens mouríem entre mode­rats i con­ser­va­dors, perquè pro­gres­sista no és una eti­queta que es pugui posar a la majo­ria dels mem­bres de la Con­ferència.

Què fa, però, aquesta Con­ferència Epis­co­pal, a part de gene­rar polèmica? Ens hem acos­tu­mat a veure la reunió de bis­bes com una font de con­flicte, de dis­cur­sos polítics, de visi­ons limi­ta­do­res sobre afers soci­o­polítics. En els seus esta­tuts, una con­ferència epis­co­pal és un òrgan col·legial. No és una fede­ració d'esglésies par­ti­cu­lars. Hi ha un espe­rit col·legial que mana, el que s'ano­mena l'affec­tus colle­gi­a­lis. Blázquez ho ha dit de seguida. “No tinc cap pro­grama.” Està bé que no en tin­gui, perquè ell no és ningú per sobre de cada bisbe. La col·legi­a­li­tat no és la suma de la comunió de les esglésies sinó el seu mis­teri, no és el resul­tat de la comunió sinó una rea­li­tat prèvia. O sigui: és un coor­di­na­dor, tot i tenir el nom de pre­si­dent.

Coor­di­nar aquests bis­bes deu ser un repte acla­pa­ra­dor. Ell ha dit que és un tre­ball que accepta des de la con­vicció més pro­funda de la vida, que és la fe. Molta fe i mà esquerra, li caldrà. La sino­da­li­tat, aquest camí junts tan evo­cat a l'Església, no es pot fer bé sense res­pecte pel camí dels qui tens al cos­tat. Sense tre­pit­jar. Molts parells de saba­ti­lles de ballet els caldrà, als bis­bes espa­nyols, per pas­sar deli­ca­da­ment sobre molts temes que s'acu­mu­len a la taula d'Añastro, la seu de la Con­ferència Epis­co­pal a Madrid.

No té pro­grama, sosté l'arque­bisbe de Valla­do­lid. Però en les seves pri­me­res
inter­ven­ci­ons han sor­tit alguns temes que són un pro­grama: lluita a la cor­rupció, dimensió humana de l'Evan­geli, indigència, malalts, pro­xi­mi­tat als neces­si­tats. Ha allar­gat la mà als peri­o­dis­tes, dient que els trac­tarà bé. No sem­pre ha estat així, per part dels caps de la Con­ferència Epis­co­pal.

“Nada te turbe, sólo Dios basta”, deia santa Teresa d'Àvila, terra del nou bisbe. Només Blázquez basta? Estem davant d'un adéu defi­ni­tiu a la R de Rouco i Rat­zin­ger. La B de Ber­go­glio i la B de Blázquez inau­gu­ren una nova època. Que no sigui amb la B de breu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.