Càsting de bisbes
Ricardo Blázquez feia olor d'ovella, de petit, a Villanueva del Campillo. Vivia a Àvila, terra de la gran santa Teresa. Tenia cura de les ovelles i dels camps. Ajudava els seus pares. Vivia en contacte amb la terra. El nou president dels bisbes espanyols hauria de seguir fent “olor d'ovella”. Si fem un càsting episcopal, les característiques pròpies del perfil de bisbe a l'era del papa Francesc és ben diàfana: senzillesa, proximitat al poble, bonhomia, austeritat, misericòrdia, humilitat, contacte amb la terra. Espiritual, és clar, però amb els peus ancorats al món.
El futur cardenal (la porpra no es farà esperar) no aporta una inusitada novetat. Ja havia ocupat aquest càrrec i per tant no es pot parlar d'un efecte inèdit a l'assemblea de bisbes espanyols, que, tot sigui dit, no és precisament procliu als grans canvis i a sorpreses i cops d'efecte. Els bisbes, com les marques, solen ser conservadors. Només s'arrisquen si són molt profètics o, en aquest cas, si fan cas al seu líder, que està marcant de manera precisa el camí. El papa Francesc no emana normes internes. Ell és la norma. Ell és l'estil de conducta. I els seus ho han entès. Pocs dies després de la visita ad limina apostolorum que fan els bisbes cada cinc anys a Roma, els prelats espanyols han tornat amb un xip incorporat. S'han reunit, han votat i ha sortit per majoria Blázquez. No hi havia dubtes forts. Era el candidat “papal”, el bisbe que com un imant genera més consensos.
Amb tot, estic convençuda que si ara governés Ratzinger, molts dirien que el bisbe Blázquez és el perfil Benet XVI: fi teòleg, format a Alemanya, autor de llibres amb títols tan cristològics com ara La resurrección en la cristología de Wolfhart Pannenberg, i acadèmic. Ha ocupat càrrecs en institucions acadèmiques com ara la Pontifícia Universitat de Salamanca i ha estat una persona decisiva en la reconducció dels Legionaris de Crist i del moviment Regnum Christi.
L'han triat perquè és moderat. Hem d'entendre que ens mouríem entre moderats i conservadors, perquè progressista no és una etiqueta que es pugui posar a la majoria dels membres de la Conferència.
Què fa, però, aquesta Conferència Episcopal, a part de generar polèmica? Ens hem acostumat a veure la reunió de bisbes com una font de conflicte, de discursos polítics, de visions limitadores sobre afers sociopolítics. En els seus estatuts, una conferència episcopal és un òrgan col·legial. No és una federació d'esglésies particulars. Hi ha un esperit col·legial que mana, el que s'anomena l'affectus collegialis. Blázquez ho ha dit de seguida. “No tinc cap programa.” Està bé que no en tingui, perquè ell no és ningú per sobre de cada bisbe. La col·legialitat no és la suma de la comunió de les esglésies sinó el seu misteri, no és el resultat de la comunió sinó una realitat prèvia. O sigui: és un coordinador, tot i tenir el nom de president.
Coordinar aquests bisbes deu ser un repte aclaparador. Ell ha dit que és un treball que accepta des de la convicció més profunda de la vida, que és la fe. Molta fe i mà esquerra, li caldrà. La sinodalitat, aquest camí junts tan evocat a l'Església, no es pot fer bé sense respecte pel camí dels qui tens al costat. Sense trepitjar. Molts parells de sabatilles de ballet els caldrà, als bisbes espanyols, per passar delicadament sobre molts temes que s'acumulen a la taula d'Añastro, la seu de la Conferència Episcopal a Madrid.
No té programa, sosté l'arquebisbe de Valladolid. Però en les seves primeres
intervencions han sortit alguns temes que són un programa: lluita a la corrupció, dimensió humana de l'Evangeli, indigència, malalts, proximitat als necessitats. Ha allargat la mà als periodistes, dient que els tractarà bé. No sempre ha estat així, per part dels caps de la Conferència Episcopal.
“Nada te turbe, sólo Dios basta”, deia santa Teresa d'Àvila, terra del nou bisbe. Només Blázquez basta? Estem davant d'un adéu definitiu a la R de Rouco i Ratzinger. La B de Bergoglio i la B de Blázquez inauguren una nova època. Que no sigui amb la B de breu.
