Esperar no se sap què

La com­pa­rei­xença del minis­tre espa­nyol d'Exte­ri­ors –mai més ben dit– al Par­la­ment de Cata­lu­nya pro­met. La ini­ci­a­tiva de José Manuel García-Mar­ga­llo y Mar­fil és audaç, té un punt llunyà de con­ci­li­ació, mal­grat que ell se la pren­gui com un des­a­fi­a­ment, i ha sus­ci­tat una onada de reac­ci­ons interes­sants entre els por­ta­veus dels dife­rents par­tits cata­lans. Cal pre­gar als déus que aquesta vegada no passi com la infausta inter­venció en comissió par­la­mentària de l'expre­si­dent d'Endesa Manuel Pizarro, que va aga­far amb els pixats flo­rits al ven­tre ses senyo­ries i els va pegar un bany d'àcid memo­ra­ble. García-Mar­ga­llo és hàbil i té un verb ade­quat a les cir­cumstàncies, però si els seus argu­ments són com el memoràndum que ha enviat a les ambai­xa­des espa­nyo­les sobre el procés català, el debat sem­bla fàcil i gua­nyat. El docu­ment amb què la Gene­ra­li­tat va res­pon­dre al pretès argu­men­tari d'Exte­ri­ors, de to vol­gu­da­ment irònic, tenia molta més molla i gràcia.

Ara, per sobre de tot ple­gat, hi ha una con­si­de­ració gene­ral que els diri­gents polítics cata­lans no han de dei­xar de rei­vin­di­car. Està molt bé con­tras­tar les posi­ci­ons enfron­ta­des, però des d'una relació d'igual­tat. Si el govern espa­nyol entra a deba­tre les con­seqüències nega­ti­ves d'una hipotètica pro­cla­mació d'inde­pendència, ho ha de fer per­me­tent que el poble català pugui expres­sar-se a les urnes. Si no, més que un debat, la mani­o­bra sem­bla una dis­plicència. Jo li dic allò que a vostè li convé però vostè després no pot deci­dir res perquè vostè no és res.

Aquest és el debat de superfície. És agra­da­ble que l'insult, la des­qua­li­fi­cació i l'amenaça hagin dei­xat pas a l'expo­sició par­la­mentària de raons. Però, per sota, hi ha unes altres mani­o­bres de qui creu en la intel·ligència efec­tiva de García-Mar­ga­llo i de Rajoy. Hi ha repre­sen­tants polítics cata­lans que inten­ten els con­tac­tes pri­vats per mirar de convèncer Mari­ano Rajoy que, des del rebuig a la con­sulta, pre­senti una alter­na­tiva que pugui desac­ti­var el males­tar naci­o­nal del Prin­ci­pat. No són només polítics. Hi ha uns quants noms impor­tants de l'empresa i les finan­ces cata­la­nes que també ho inten­ten. Aquesta part de la soci­e­tat civil, que podríem con­si­de­rar “diri­gent”, de sen­ti­des i interes­sa­des con­vic­ci­ons espa­nyo­les, entén que la ren­dició abso­luta d'Artur Mas, a la qual aspi­ren tant Rajoy com el seu govern i el seu par­tit, no resoldrà la qüestió. Més aviat podria alte­rar-la encara més. Per tant, bus­quen una der­rota ni aspra ni agra per al sobi­ra­nisme ara hegemònic.

Va ser el mateix José Manuel García-Mar­ga­llo y Mar­fil qui, en els pri­mers moments de la legis­la­tura, va plan­te­jar una alter­na­tiva a la rei­vin­di­cació inde­pen­den­tista: una nova relació fis­cal, més auto­go­vern i ple­nes com­petències sobre llen­gua i cul­tura cata­la­nes. El fet que el minis­tre d'Exte­ri­ors sigui el mem­bre del govern del PP que hagi pres les reg­nes en el debat públic amb la Gene­ra­li­tat podria voler dir que aquesta dar­rera porta d'emergència encara no s'ha tan­cat. Però aquesta pos­si­bi­li­tat insi­nu­ada con­trasta de manera ter­ri­ble amb la política del dia a dia de l'exe­cu­tiu que pre­si­deix Mari­ano Rajoy. Sobre la taula i con­tra les auto­no­mies, el govern espa­nyol ha parat la nova reforma edu­ca­tiva, la llei d'uni­tat de mer­cat i ara mateix la pre­tensió d'inten­tar liqui­dar o reduir a la mínima expressió la capa­ci­tat de recap­tar impos­tos pro­pis.

En una entre­vista magis­tral­ment mani­pu­lada deia Josep Pla que Camilo José “de per­fil sem­bla un faci­nerós perillós i ter­ri­ble. De front, amb el per­fil una mica còncau, té en la cara una impres­si­o­nant expressió de timi­desa i ten­dresa”. Mari­ano Rajoy és un home, al revés, de per­fil tímid i de cara de faci­nerós. Només mos­tra la cara i insi­nua el per­fil. Hi ha polítics i empre­sa­ris cata­lans que li'l bus­quen, aquest per­fil humà i astut. S'equi­vo­quen. No el tro­ba­ran. José Manuel García-Mar­ga­llo y Mar­fil ha de ser der­ro­tat al Par­la­ment català amb els argu­ments. Però, a més, ningú s'ha de creure la falsa mani­o­bra d'apro­xi­mació. El per­fil ine­xis­tent de Rajoy.