Llengua i pacte bilateral

Són elements constitutius de la Catalunya contemporània la seva diversitat i capacitat integradora, així com l'existència d'un ample consens social en defensa de la llengua catalana, sigui quina sigui la llengua de cadascú. Tothom entén que és aquí on el català va néixer i és també aquí –i al nostre entorn immediat– on es juga el seu futur, sense cap indret, enllà del “mar gran”, on s'hagi establert i pugui perpetuar-se. Reforça encara més aquesta general defensa del català que els enemics de la llibertat i la justícia n'hagin fet un blanc fonamental de la seva “croada” de sempre; i és que la mera existència del català desmenteix l'èxit imperial contra la diferència.

És aquesta una obsessió arquetípica de l'absolutisme borbònic –per via militar o sin que se note el cuidado (1716)–, traspassada després al republicanisme jacobí i a determinades concepcions pseudodemocràtiques. Ho és l'ofensiva politicojudicial contra el model lingüístic català. Ho és la liquidació de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià. Ho és l'ofensiva de la dreta valenciana i balear contra la llengua catalana i l'escola integradora. Ho és la denominació de Lapao imposada al català d'Aragó. Ho és sobretot la passivitat còmplice de l'Estat davant d'aquests atacs contra el català. Ho és l'obligatorietat del castellà a la Constitució, en solitari, amb el greu desequilibri jurídic que això comporta per a les altres llengües en els seus propis territoris. Ho és la prohibició de la lliure associació entre comunitats autònomes, cosa que seria molt convenient entre les terres de parla catalana.

On sigui que la llengua catalana és atacada, tota ella en sofreix. I, per més que el pancatalanisme resulti una equivocació contraproduent, no és menys cert que es fa inexcusable un compromís territorial compartit per la llengua catalana, en totes les seves modalitats i denominacions. I que cap poder públic democràtic i responsable no pot ignorar-ho sense deslegitimar-se. Aquest és sobretot el cas de l'Estat espanyol en inhibir-se o fer-se còmplice, per exemple, de l'atac permanent contra la unitat de la llengua per compte de la dreta valenciana. Només cal imaginar què passaria si, a Andalusia, una força política guanyadora tractés d'instituir l'andalús com a llengua distinta del castellà.

“I què farem si us n'aneu? –em deia un valencianista– L'agressió contra el català s'intensificarà.” Precisament ara que l'interès compartit de Catalunya i el País Valencià per l'Eix Mediterrani semblava que podia fer enrere la contaminació blavera. Però, i si es refés el pacte Catalunya/Espanya? L'Estat espanyol ha d'acabar per fer una proposta raonable, encara que la demori fins a la pèrdua de la majoria absoluta del PP. Aquest, com a molt tard, serà el moment d'una possible negociació i d'un possible acord bilateral. Un acord que hauria de basar-se en alguns punts evidents: 1. La sobirania lingüística, cultural i educativa; 2. Un pacte fiscal just, amb compromís sobre l'ordinalitat i sobre la inversió de l'Estat; 3. Una franja pròpia de relacions internacionals... I, alerta, hauria d'incloure també un pacte d'Estat per la unitat i la promoció de la llengua catalana, així com per la lliure emissió dels mitjans de comunicació que s'hi expressen. Hauria de ser, aquesta, una definitiva declaració de pau lingüística per compte de l'Estat, amb la renúncia a la guerra latent contra la diferència i la consegüent renúncia a la prohibició constitucional d'associació entre les comunitats que ho desitgin, vestigi vergonyant d'una vella i insostenible humiliació armada.