Una força intacta

Hi ha ges­tos de lli­ber­tat en la història del cinema en què ha pogut sem­blar que totes les pos­si­bi­li­tats del llen­guatge fílmic s'obrien en sub­ver­tir-se els seus codis esta­blerts. Un d'aquests ges­tos va fer-lo la cine­asta txeca Vera Chity­lová quan l'any 1966 va rea­lit­zar Les mar­ga­ri­tes, una pel·lícula pro­ta­go­nit­zada per dues noies que, cons­ta­tant la cor­rupció d'un món super­fi­cial, mate­ri­a­lista i mas­clista, es lliu­ren a una acti­tud des­truc­tiva, si bé jugant a ser nenes dolen­tes enga­nyant homes, boi­co­te­jant un número de caba­ret, car­re­gant-se el men­jar d'un ban­quet. Des­truir per poder crear alguna cosa nova.

Poc després, a Saut ma ville, un curt de 1968 que conté un altre gest de lli­ber­tat, Chan­tal Aker­man pro­vo­cava una explosió simbòlica en un apar­ta­ment. Tren­cant en el mun­tatge la con­tinuïtat espai-tem­po­ral, pouant del sur­re­a­lisme, dels còmics muts, dels nous cine­mes de l'època i de l'under­ground nord-ame­ricà, Les mar­ga­ri­tes està con­ce­buda amb una lli­ber­tat for­mal que con­fi­gura el seu fons audaç.

For­mant part de la nova onada del cinema txec, junt amb For­man, Nemec i Men­zel, entre d'altres, Chity­lová res­pi­rava l'ambi­ent previ a la pri­ma­vera de Praga, però va pagar car el seu atre­vi­ment. Rebut­ja­des Les mar­ga­ri­tes pel Par­la­ment txec, on 21 dipu­tats van sig­nar un dis­curs en què bes­can­ta­ven el film com una escom­bra­ria que podia enve­ri­nar la vida dels tre­ba­lla­dors sense pro­cu­rar-li cap lliçó política ni un entre­te­ni­ment digne.

Els dipu­tats, que també con­si­de­ra­ven que Chy­ti­lová ridi­cu­lit­zava les con­ques­tes del règim, van dema­nar que el film no s'estrenés, cosa que va pas­sar durant uns mesos. Però ho va pagar encara més car després que entres­sin els tancs soviètics a Praga: no va poder rodar un film durant gai­rebé una dècada. Quan va poder tor­nar-ho a fer, pot­ser alguna cosa ja s'havia per­dut per sem­pre.

Arran de la mort recent de Chity­lová, he tor­nat a veure Les mar­ga­ri­tes i la força de la seva lli­ber­tat i el seu incon­for­misme con­ti­nua intacta.