Entre Navarro i Millo

És el nos­tre Tri­an­gle de les Ber­mu­des. Entre Pere Navarro i Enric Millo. A dins han des­a­pa­re­gut avi­ons de sen­tit comú, vai­xells de veri­tat i aren­ga­des d'intel·ligència. Hi ha un mis­teri. I el pro­fes­sor Sebastià d'Arbó i el mil·lenari Iker Jiménez no el saben resol­dre ni amb litres de rata­fia cabalística. Hi ha hipòtesis bor­ro­ses: ovnis; home­nets fos­fo­res­cents; dia­bles enfor­qui­llats; cocos caníbals; pei­xos ther­mo­mix... Tot inde­mos­tra­ble. Què passa al nos­tre Tri­an­gle de les Ber­mu­des? Pot­ser la res­posta és a terra. No hi ha cants de sirena. No és una Atlàntida per­duda que el pare de Navarro (nas­cut el 1931) és declarés a favor de la inde­pendència i que ara la filla de Millo (nas­cuda el 1995) defensi la con­sulta (com recull el col·lega Jofre Llom­bart al lli­bre Doncs jo, ara, votaré sí. Tes­ti­mo­nis que des­men­tei­xen la frac­tura social a Cata­lu­nya). Fixeu-vos en la bio­lo­gia de la cas­sola. Això ja fa anys que fa xup-xup com un fri­candó: la con­nexió d'avis i néts. És el pont que creua el Tri­an­gle de les Ber­mu­des. La via comu­ni­ca­tiva per on cir­cu­len gene­ra­ci­ons: uns van tas­tar bibe­rons de lli­ber­tat i d'altres mos­se­guen entre­pans lliu­res. Així no hi ha tri­an­gle pos­si­ble: se seguen els angles. Tri­an­gle? Ber­mu­des? Lli­ber­tat! Perquè el Tri­an­gle de les Ber­mu­des català és una banyera d'aigües estan­ca­des i ane­guets des­co­lo­rits, una pis­cina empan­ta­ne­gada amb flo­ta­dors pun­xats: les per­so­nes des­a­pa­rei­xen, s'esfu­men, es fonen. Xucla­des. Vida sub­ma­rina con­dem­nada a res­pi­rar dins d'un batis­caf emba­fat. Homes gra­nota a qui no salu­den ni els tau­rons. Existència arti­fi­cial d'esca­fan­dre de movi­ments mal­des­tres. Ho sabem pel tes­ti­mo­ni­atge dels sobre­vi­vents del tri­an­gle. Sur­ten dis­pa­rats a la superfície com homes bala: neces­si­ten aire perquè, com deia l'escrip­tor Joan Sales, “l'únic d'interes­sant de la democràcia és pre­ci­sa­ment que sigui una garan­tia de la lli­ber­tat... És la lli­ber­tat, no pas la democràcia, allò que és un bé abso­lut –i tan indis­pen­sa­ble com l'aire que res­pi­rem”.