Vodevil

Quan estu­di­ava peri­o­disme, uns quants amics i ami­gues de la facul­tat vam fer un grup de tea­tre. Els motius eren diver­sos. Alguns hi tenien una sin­cera afició. D'altres volien fogue­jar-se a l'esce­nari per per­dre la por de les càmeres i els micròfons de les fei­nes que vin­drien. En el meu cas també hi veia una opor­tu­ni­tat excel·lent per interac­tuar amb unes deter­mi­na­des com­pa­nyes de sexe femení, cosa que en aque­lla època era d'alta pri­o­ri­tat i com­pen­sava amb escreix la meva nul·la vocació tea­tral.

L'impul­sor del grup era entu­si­asta i ens mar­cava uns objec­tius esplèndids, d'una ambició inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal al talent gene­ral del grup. Va assu­mir el rol de for­ma­dor i aviat va deci­dir que havíem d'impro­vi­sar una per­for­mance amb públic. Així que un dia ens va reu­nir en una andana del metro, ens vam divi­dir per pare­lles, i cada pare­lla havia de pujar a un tren i inter­pre­tar una dis­puta d'ena­mo­rats. La dis­cussió havia de créixer en inten­si­tat i aca­bar amb una vibrant bufe­tada de cine de la noia al noi en arri­bar a una estació, moment en què ella faria mutis i bai­xa­ria del vagó. Jo vaig riure d'aque­lla poca-sol­tada i anava a pro­po­sar que més pro­fit en trauríem si ho deixàvem córrer allà mateix i anàvem a fer un beure. Però al meu vol­tant tot eren mira­des exci­ta­des pel repte escènic, sobre­tot entre les actrius, així que vaig pujar resig­nat al tren amb la meva pare­lla de ficció. Vaig fer el que vaig poder. Vam seguir el guió, vam dis­cu­tir, ella va cla­var la bufe­tada, va bai­xar, i jo em vaig que­dar al vagó men­tre el pas­satge em mirava amb la curi­o­si­tat neu­tral i bovina que els usu­a­ris del metro dedi­quen als com­por­ta­ments impre­vis­tos. Suposo que alguna lliçó artística hi devia haver, en tot allò.

No vaig pen­sar-hi més fins ara que s'ha anun­ciat pel 8 d'abril el debat al Congrés sobre la pro­posta del Par­la­ment de rebre com­petències per a la con­sulta. El guió està escrit i el final és cone­gut: bufe­tada a la petició cata­lana i mutis de Rajoy. De motius per fer aquest tea­tre n'hi ha diver­sos. Cal fogue­jar-se democràtica­ment davant del públic inter­na­ci­o­nal, donar l'opor­tu­ni­tat a Espa­nya de fer-ho acor­dat, i fer cir­cu­lar el procés fins a l'estació següent. Però no puc evi­tar pen­sar en la meva etapa tea­tral, aca­bada aquell dia quan vaig sor­tir del metro con­vençut que, posats a rebre en el futur una altra bufe­tada de desa­mor, almenys que sigui per haver fet alguna cosa real i efec­tiva per merèixer-la. Sense aquest deter­mini clar, la resta és vode­vil.